Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

El dit que assenyala el terrorisme, la mà que amaga el petroli

Un oleoducte havia de portar prosperitat i pau al Txad, però aquest país i els seu veïns són avui encara més pobres

Fa només 15 anys, el Txad era un país molt pobre, pobríssim, que va viure un moment ple d’esperança. Era el mes d’octubre del 2003. Els presidents del Sudan, la República Centreafricana, la República Democràtica del Congo i el Camerun es van reunir a Doba, al sud del país, amb el president Idriss Déby. S’inaugurava l’oleoducte que havia de portar el petroli que es començava a explotar als pous de Doba fins a l’oceà Atlàntic, a la costa del Camerun.

En un discurs florit, carregat de promeses, Déby va augurar un futur de prosperitat i de pau, no només per al Txad, sinó també per als països veïns; fins i tot “per a la resta de l’Àfrica, i del món”, es va animar Déby.

Avui el Txad és un país encara més pobre del que era aleshores.

I a la pobresa s’hi ha de sumar un poder completament corromput i una població sense llibertats, permanentment assetjada per un estat criminal que no admet la més mínima protesta i es legitima amb eleccions arreglades en què la majoria absoluta ha permès al president arribar al seu cinquè mandat, després d’una reforma constitucional imposada.

Tampoc els països veïns que aquell dia eren a Doba representats pels seus presidents han millorat la situació. A la República Centreafricana i al Sudan, avui dividit, guerra i fam s’han convertit en un mal crònic que al Sudan del Sud va acompanyat d’actes de genocidi i neteja ètnica. La RD Congo continua sense construir-se com un estat des de fa almenys dues dècades.

De tota aquella riquesa que s’albirava a principis del nou segle, els únics beneficiaris -perquè el petroli flueix en abundància i des d’aleshores s’han obert nous pous- han sigut les companyies estrangeres, i el mateix govern txadià, que s’ha gastat i es gasta els diners en enriquiment personal dels mandataris i en la compra d’armes, i que ha endeutat l’estat amb crèdits internacionals que s’hauran de tornar amb els diners del petroli, les dues terceres parts de l’economia del país.

Aquest model txadià de destrucció i empobriment d’un país ric en recursos, que, ben administrats, haurien de servir per millorar la vida de la població, no resulta un fet estrany o aïllat, sinó que pertany al nou colonialisme global, amb el qual les grans empreses depreden els recursos amb la col·laboració necessària dels governs occidentals.

Si al govern del Txad se’l tolera, se li accepta la corrupció i se li dona suport des dels països occidentals, és per dos motius. El primer, la seva posició estratègica, que l’ha convertit en la principal base militar occidental de la regió -especialment francesa- en la lluita contra el jihadisme. Recordem que l’exèrcit txadià -concretament les seves unitats d’elit, ben dotades en un país on gairebé no es poden pagar els sous dels funcionaris- va ser la principal força de xoc a Mali i avui s’enfronta a Nigèria al grup Boko Haram. El segon motiu és, precisament, la participació de les empreses estrangeres en els negocis del petroli. Els dos motius han deixat fora de qualsevol programa internacional la lluita contra la pobresa i la corrupció.

Un mannà i no una maledicció

Val la pena donar algunes dades sobre com s’ha passat d’aquella esperança que hi havia l’any 2003 -recordo un cartell penjat al ministeri del Petroli on s’hi podia llegir “Que el petroli sigui un mannà i no una maledicció”- a l’actual situació dictatorial, de guerra, de pobresa, de revoltes silenciades i reprimides, de desesperança, de por, de persecució de les llibertats fonamentals.

Al principi, quan es va començar a explotar el petroli, un dels principals inversors i promotors era el Banc Mundial, juntament amb les companyies petrolieres Exxon Mobil, Petronas i Chevron. Per evitar precisament la corrupció, el Banc Mundial va dissenyar un sistema segons el qual una part important dels beneficis del petroli que cobraria el govern -el 15% del total- havien de gastar-se en el desenvolupament del país, considerant com uns dels sectors prioritaris l’educació i la salut. També estava previst fer una guardiola per a les generacions futures. Aviat, amb la guerra de Darfur, el govern va incomplir la llei i es va gastar els diners en armes. Aquell projecte, que era esperançador i únic, aviat es va anar buidant de contingut. El Banc Mundial es va retirar del país l’any 2006. Els inversionistes van anar canviant, passant també per inversionistes xinesos. Avui la multinacional Glencore s’ha quedat pràcticament amb el monopoli del petroli. La seva gestió és corrupta i obscura. Però la lluita contra el terrorisme s’ha convertit en l’excusa perfecta per mantenir la situació. Una lluita anomenada també la guerra del bé contra el mal, que disposa del seu millor aliat en la nova societat de la informació, aquestes xarxes socials carregades d’emocions, bones o males intencions i petites notícies, incapaces de construir i sostenir un sol argument informat, una mínima explicació dels fets. Parlem -a vegades, quan ens conviden les ONG- dels 2,6 milions de refugiats que hi ha al llac Txad i als països veïns per culpa de la guerra, la fam; seguim el dit que assenyala el terrorisme; se’ns escapa la mà criminal que amaga el petroli.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT