Hi ha una pregunta que és la mare de totes les preguntes: ¿vol realment Israel conduir pel camí de la política, és a dir, de l’acord, el conflicte amb els palestins? ¿O tot plegat, aquesta violència permanent, aquesta presó a cel obert que és Gaza, aquests atacs contra la població civil -mesurats per no deixar el territori arrasat, convertit en cendres, però prou contundents i cruels perquè nens, dones, ancians morin a desenes sota les bombes, i el terror i la desesperança faci forat en una població exhausta- només persegueixen un únic objectiu: mantenir indefinidament el conflicte, demostrant, quan s’escau, qui és l’amo, qui són els colonitzats, i en quin moment aquests darrers han d’abaixar el cap i arrossegar-se per terra?

¿Creuen realment els governants de l’Estat d’Israel en la possibilitat de la creació de dos estats? ¿Creuen, en tot cas, que hi hauria d’haver un sol estat? Tot fa pensar que no preveuen cap de les dues possibilitats. Que potser no les han previst mai, ni quan van signar els Acords de Pau d’Oslo l’any 1993. Per tant, quan s’obren negociacions polítiques els compromisos s’estavellen contra una nova explosió de violència, i les millores que segueixen les noves puntes de barbàrie es converteixen en l’únic statu quo que l’Estat d’Israel sembla disposat a acceptar en una mena d’estira-i-arronsa sense fi: un dia estrenyo el llaç amb què et tinc lligat; un altre dia, si em ve de gust i et portes bé, te’l destenso. Però mai caminaràs lliurement per aquest territori i ni somiïs que el podràs compartir amb nosaltres.

El fet increïble d’aquesta situació que ens evoca l’ apartheid és que la discussió política continua animant un debat impossible, com si entre uns i altres existís realment un espai polític on hi pugui haver aquest diàleg. Com si hi hagués una mena d’igualtat dels diferents, una negociació a dues bandes. Però, ¿algú pot pensar realment que palestins i israelians viuen en un pla d’igualtat que faci raonable la fantasia de les negociacions bilaterals? ¿No s’hauria de parlar més aviat que cal acabar d’una vegada amb una situació colonial, d’ocupació, i plantejar -com suggereixen l’historiador Ilan Pappé i un grup cada vegada més nombrós de palestins i israelians- una descolonització amb la creació d’un nou estat a partir del principi democràtic que diu que cada home ha de tenir un vot, el mateix ideal que va derrocar l’ apartheid a Sud-àfrica?

Dimarts, l’ambaixador d’Israel a Espanya era entrevistat en directe als informatius del vespre de TV3. El presentador començava l’entrevista preguntant-li sobre la desproporció entre els morts provocats aquests dies pels coets palestins i els atacs de l’exèrcit israelià. (Quan escric aquestes ratlles, dimecres, els morts palestins ja superen els 200 i els ferits passen dels 1.500. Entre els morts hi ha 39 nens, 24 dones i una desena d’ancians. Dels ferits, 422 són menors d’edat i 271 dones.) A la pregunta del presentador, l’ambaixador, impàvid, va dir sense moure ni una pestanya que el problema era que Hamàs feia servir la població civil com a “escuts humans”. El problema, doncs, és dels mateixos palestins. Tots dos bàndols estan embolicats en una guerra. Però uns, els palestins, actuen amb deslleialtat, mentre que els israelians, hem de suposar si escoltem l’ambaixador, fan una guerra justa “d’autodefensa”. “Bé ens hem de protegir”, va dir el representant d’un país amb un dels exèrcits més eficaços i subvencionats del món.

L’any 1993 vaig visitar el gran savi del judaisme Yeshuavahou Leibovitz, al seu petit entresòl del barri de Rehava, situat al centre de Jerusalem. Leibovitz, filòsof, metge, biòleg, tenia aleshores 90 anys i em va rebre cobrint-se el cap amb la kippah que exterioritzava la seva ortodòxia. “La religió -em va dir- hauria d’estar a les sinagogues, en la intimitat de les famílies, però no ha de controlar l’estat”. “Durant vuit generacions el nostre poble ha estat determinat pel judaisme. Avui ja no és així. El col·lectiu ha deixat de reconèixer-se en el judaisme. L’estat ens ha pervertit. L’estat ha de ser un instrument de la convivència. Un mitjà. Però no un valor. Un poble mai serà idèntic a un estat, perquè l’estat no pot ser el sentit de la nació”. “Des de la Guerra dels Sis Dies -va seguir- ens hem convertit en un aparell de dominació sobre un altre poble. Hem d’alliberar-nos d’aquesta situació que ens pot convertir en un país feixista on el caràcter de l’estat ve determinat per la violència”. Això ho deia Leibovitz fa 21 anys. Avui, quan a Pappé se li pregunta què dirien els Estats Units, la UE o el mateix Estat d’Israel sobre la possibilitat d’un estat per a tots, respon amb l’exemple sud-africà, on els blancs no volien acabar amb l’ apartheid i avui la majoria diuen, convençuts i alliberats, “Jo sempre hi vaig estar en contra”. Quan dónes una alternativa per canviar, millorar, incorporar-se al món civilitzat, la gent s’hi apunta, diu Pappé.