Publicitat
Publicitat

Les teranyines del jo

M’he cruspit la teranyina enganxada a les pestanyes

Anna Gual

Diu Zygmunt Bauman, al seu llibre pòstum Retrotopies, que una de les utopies a les quals desesperadament intentem tornar és el jo. Estirant el fil de la seva idea, podríem dir que ja no ens preguntem què serem quan siguem grans perquè sabem que mai no arribarem a tenir la resposta. En lloc d’això, enyorem el jo que érem o que hauríem pogut ser. D’aquí l’èxit literari de l’autoficció o la ficció encara més terrible de l’emprenedoria, com a relat d’un èxit que sempre està en projecte i mai no s’arriba a realitzar del tot.

. TERANYINA. Enfront d’aquest retorn del jo com a arcàdia perduda, m’agrada recordar les iròniques paraules que Denis Diderot fa dir a un dels seus personatges, un D’Alembert fictici, en ple deliri nocturn, amb la consciència capturada entre l’estat febril i l’èxtasi eròtic. És a dir, quan és menys un jo. La seva preocupada amant li pregunta: i com puc saber que jo soc jo i tu ets tu, si tots som part d’un mateix flux de matèria viva? D’Alembert li respon: el jo és aquell lloc al qual més vegades tornes. I fa servir la imatge de la teranyina i l’aranya, amb el seu moviment d’anar i venir. El jo no és l’aranya i el món la teranyina, com es podria malinterpretar. El jo és la relació d’anar i venir entre l’aranya i la teranyina. L’animal camina sobre el no-res fent servir la xarxa que ell mateix ha creat i sense la qual no seria res. Enllaçada al branquilló d’un arbre o a la cantonada tranquil·la d’una teulada, la teranyina relaciona mons. Només així l’aranya pot caminar i viure. No sap qui és. No es busca a ella mateixa. Crea i recrea les seves relacions.

. GÀBIA. A la novel·la de Carson McCullers Frankie y la boda es repeteix una conversa semblant. La Frankie, una noieta que es passa tota la novel·la anant amunt i avall pels carrers de la seva ciutat, a ple estiu, esperant el casament del seu germà, li pregunta a la minyona negra que treballa a casa seva per què cada una d’elles segueix sent ella mateixa tot i que podrien, fins i tot, intercanviar-se els noms. La minyona, amb tota la corporalitat que li dona la racialització del seu color, li diu: tots estem empresonats, però jo ho estic d’una manera pitjor que tu. La Frankie deambula entre les vides desenllaçades de la ciutat i les presons del cadascú. Finalment, s’inventa una escapatòria: el nosaltres. El nosaltres de mi, com diu ella. Aquells que, a través del seu casament esperat, la vinculen a una vida que no és la seva però de la qual ella, d’alguna manera, podrà participar, encara que sigui només comprant-se un vestit ridícul. Frankie no sap qui és. No es busca a ella mateixa, tampoc. Però per no estar empresonada es fa capaç d’abraçar un nosaltres. Com és d’imaginar, aquest nosaltres no li correspondrà l’abraçada. Però ella no ha renunciat a la capacitat de fer de la seva presó una teranyina.

. MIRALL. Hi ha un tipus de presoners més presoners encara que la Frankie i la seva minyona: els que han fet de la seva teranyina el seu mirall. Es miren en el món buscant la seva imatge i fan del que veuen el reflex de la seva consciència. No caminen sobre el buit i no enllacen mons, perquè no van i venen. A aquests sí que els importa saber qui són i es busquen a ells mateixos. Però no es troben. Imposen el que creuen que són sobre el que veuen. Per això estan sols sense voler estar sols i les seves abraçades no abracen: no reconeixen res ni ningú que contradigui la seva imatge. Semblen bons, però poden fer molt de mal perquè protegeixen, per sobre de tot, la seva teranyina-mirall. Una teranyina sempre es pot tornar a fer. El mirall, un cop trencat, ens deixa sense rostre. Aquestes aranyes atrapades en el seu mirall són avui les que, segons la descripció de Bauman, corren desesperades darrere el jo perdut. No saben ballar sobre el no-res. La seva brúixola és el seu centre buit.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT