“HI HA MOLTA GENT QUE DIU que l’únic lloc on va triomfar realment la revolució tunisiana va ser a Jemna”, comenta orgullós Tahar Ettahri, un veterà sindicalista, mentre se li escapa un somriure murri per sota el nas. Als seus 63 anys, i ja jubilat, ha aconseguit fer realitat el somni de la seva vida: recuperar els terrenys comunals que els colons francesos van arrabassar als seus avantpassats i gestionar-los de manera col·lectiva a través de l’Associació per a la Protecció de l’Oasi de Jemna. Per això, n’hi ha que, pomposament, anomenen aquest oasi del sud de Tunísia, habitat per unes 9.000 ànimes, “la comuna de Jemna”.

La lluita per recobrar el terreny usurpat pels colons al segle XIX, un extens palmerar de 185 hectàrees on creixen més de 10.000 arbres, ha sigut molt llarga. Després d’obtenir la independència l’any 1956, els veïns de l’oasi van recollir 40.000 dinars per comprar les terres. La xifra era la meitat del que demanava el governador provincial i l’estat; finalment, es va optar per assignar-les a una empresa pública, si bé es va quedar els diners dels veïns per invertir-los en projectes de desenvolupament de la zona, que van acabar fracassant.

Dècades després, els terrenys van ser llogats a preu de saldo a dos inversors privats afins al règim del dictador cleptòcrata Ben Ali. Un d’ells, Zeitouni Chaferdin, era el germà del cap de la Guàrdia Nacional. El 12 de gener del 2011, durant la primera revolta de la Primavera Àrab, els veïns van ocupar el palmerar. Tot i que els inversors van enviar-hi l’exèrcit, els habitants van mantenir-se ferms i els van vèncer en un pols que es va allargar durant 96 dies.

En veure un grup de forasters, el Mohamed, un homenet d’ulls diminuts que porta un turbant, s’acosta. A pocs metres, s’alça el Burg Medaillon, un edifici simple però elegant, l’únic vestigi de la colonització. “Estic content amb la nova gestió. Abans [el 2010] guanyava 180 dinars cada mes. Ara en guanyo 400”, explica aquest camperol de 57 anys encarregat, juntament amb 30 treballadors més, de la irrigació de més de 10.000 palmeres, que ofereixen uns dàtils de fama internacional.

En els últims cinc anys, no només han crescut els sous, sinó també la plantilla i els ingressos derivats de la comercialització dels dàtils gràcies a un manteniment més important de la terra i a un augment de la inversió, que ha permès l’excavació de dos nous pous. Segons declaracions de l’antic administrador al diari local Nawaat, aquesta explotació agrícola va generar el 2010 quasi mig milió de dinars (uns 240.000 euros). El 2011 la xifra va ascendir a prop d’un milió i l’any passat a 1,8 milions (900.000 euros). Aquest increment ha permès passar d’una vintena de treballadors fixos i 40 de temporals residents al poble a 144, tots fixos. Ara bé, cal dir que els inversors solien portar treballadors d’altres explotacions durant la collita.

UN MIRALL PER A ALTRES COMUNITATS

L’exemple de Jemna resulta esperançador per a un país llastat per un problema crònic d’atur que, segons alguns analistes, fins i tot posa en risc l’èxit de la seva transició democràtica. Al gener l’esclat d’una potent onada de protestes de joves aturats va obligar les autoritats a declarar el toc de queda. Segons algunes estadístiques, la xifra d’atur juvenil supera el 40%, i encara és superior a les regions marginades del centre i el sud del país.

Una de les demandes dels joves sense feina és la distribució de les antigues terres comunals que, com a Jemna, l’estat es va quedar després de la independència i que actualment estan subexplotades. “La generació de cooperatives en aquestes terres podria ajudar a solucionar el problema de l’atur, ja que ni l’estat ni el sector privat semblen capaços de fer-ho”, opina Abdejeili Bedui, un investigador del Fòrum Tunisià pels Drets Econòmics i Socials. “En part, el problema és que la legislació tunisiana ni tan sols recull de manera explícita la figura de les cooperatives. Cal una nova llei”, afegeix.

Malgrat l’èxit que representa l’experiència de Jemna, el govern ha ignorat les demandes dels seus habitants, que exigeixen la legalització de la societat que gestiona el palmerar. Cinc anys després de la revolució, l’entitat opera encara al marge de la llei i, per tant, no pot assegurar els seus treballadors a la Seguretat Social -reben un sobresou per afiliar-se com a autònoms-. “Ens hem reunit amb els diversos governs que han anat desfilant aquests anys. Tots ens han promès que arreglaran la nostra situació, però cap no ha fet res”, lamenta Ettahri en un excel·lent francès, no en va durant dècades es va guanyar la vida ensenyant aquesta llengua.

A l’inici del conflicte, l’estat va suggerir als veïns de l’oasi, com a solució de compromís, atorgar-los la meitat del terreny, però van declinar l’oferiment. No pensen tornar a perdre ni un metre quadrat d’un territori que han considerat sempre seu. Els empresaris que havien llogat les terres el 2002 per un termini de 15 anys tampoc no es resignen a perdre-les. “Els dos inversors ens van demandar als tribunals, però la justícia ens va absoldre, de manera que ens va donar la raó. Creiem que la solució al nostre problema és de naturalesa política”, afegeix Ettahri, avesat a mil i una batalles socials i polítiques, ja que, a més de sindicalista, era el responsable regional de la Lliga Tunisiana dels Drets Humans, recent guanyadora del Nobel de la pau i la pedra a la sabata del dictador Ben Ali durant dues dècades.

Tot i el sobrenom de “la comuna de Jemna”, el seu funcionament intern no s’ajusta a l’ortodòxia de l’horitzontalitat llibertària. La gestió del palmerar recau en la comissió executiva de l’Associació per la Defensa de l’Oasi de Jemna, que mai no s’ha elegit democràticament, sinó que està formada pels veïns considerats més capacitats. “Cap de nosaltres no rep ni un cèntim. Ho fem de manera desinteressada. De la gestió del dia a dia se n’encarrega un supervisor que sí que cobra un sou”, explica el veterà sindicalista i president de l’associació, que nega que els treballadors no tinguin capacitat d’influir en el futur de l’entitat.

“Les decisions importants les prenem per consens en una assemblea oberta a tothom, no només a tots els treballadors, sinó a tots els habitants del poble perquè la nostra vocació és servir al conjunt de la comunitat”, argumenta. De fet, com que no té ànim de lucre, els fons restants un cop pagats els sous i comprada la maquinària necessària s’inverteixen a finançar infraestructures públiques o es donen a altres associacions de caràcter social, com l’Associació de Malalts de Càncer de la ciutat de Gafsa. Com a mostra de transparència, cada any una gestoria fa una auditoria pública i independent dels comptes de l’associació.

Curiosament, malgrat estar “fora de la llei”, les institucions públiques sí que es beneficien dels seus projectes comunitaris. Per exemple, l’Ajuntament és el propietari del nou mercat municipal cobert, que va costar uns 250.000 euros, finançats íntegrament per l’associació. El mateix passa amb un poliesportiu en construcció per a l’institut de secundària i les noves aules de les dues escoles públiques d’educació primària. La llista la completen una ambulància i les impressores per a la comissaria de policia.

“Estem molt agraïts a l’associació per l’ampliació de les nostres instal·lacions. La nostra escola ara té més mitjans que la resta d’escoles de la província”, diu Baixar Haixani, director des de fa cinc anys de l’escola de primària Najah, amb més de 300 estudiants. En concret, es tracta d’una nova ala formada per dues classes, una sala de reunions i uns lavabos. Les seves parets estan decorades amb una barreja d’icones infantils i polítiques: els protagonistes dels dibuixos animats de la televisió comparteixen protagonisme amb un mapa i una bandera de Palestina.

Entre les bondats d’aquesta experiència d’autogestió s’hi amaga una mancança: no hi ha cap dona entre els seus 144 treballadors. “Aquesta és una província molt conservadora i poques dones treballen fora de casa. No és que nosaltres no les vulguem contractar”, es justifica Ettahri amb un gest que denota una certa incomoditat. La modèlica “comuna de Jemna” encara té una causa pendent.