Publicitat
Publicitat

La refundació de Catalunya vista per Eudald Carbonell

Arqueòleg, paleontòleg, antropòleg, doctor en geologia del Quaternari i en geografia i història... Aquesta és una part rellevant de l'impressionant currículum del científic Eudald Carbonell i Roura, nascut a Ribes de Freser (Ripollès) l'any 1953. Podríem afegir-hi també la d'escriptor i pensador social i polític? Bé, segons el diccionari, és evident que sí. Però aleshores cal preguntar-se què és exactament El catalanisme evolutiu, el darrer llibre signat per Eudald Carbonell i la periodista Cinta Sanz i Bellmunt.

Només cal llegir la introducció per saber que ens trobem davant uns textos que transpiren aires marcials i de libel polític, amb un objectiu clar i molt concret: explicar-nos què caldria fer a Catalunya per tirar endavant de manera òptima i situar-la universalment al mapa. Eudald Carbonell pensa que cal una refundació de Catalunya a través del catalanisme evolutiu , un pla estratègic clafit d'un serial de conceptes invariablement saturadors: interdependència (via progressista i evolutiva en el camí de la planetització de l'espècie), formació integral, socialització de la revolució cientificotècnica, interclassisme...

De vegades és un llibre que cau de les mans per l'estil i la retòrica i, tanmateix, podríem estar d'acord amb algunes de les idees o fórmules engrescadores que Eudald Carbonell apunta amb el seu catalanisme evolutiu integrador, ambiciós i no excloent. Per exemple, la idea que els catalans som poble, però també espècie, i fins i tot en la necessitat de reformular la consciència catalana per repensar-nos. D'altres són una mica més discutibles, com és el cas de la ciència i la tecnologia socialitzada, d'entendre-la i viure-la com a compromís social. No som nosaltres mateixos, els seus instruments? Potser caldria anar més a fons i qüestionar si l'ésser humà és tan sols necessari, si cal la seva anihiladora existència en un món futur, cosa que Carbonell dóna per descomptat. Qui sap si és l'hora de donar una oportunitat a la natura i altres espècies.

Segons el meu parer, el millor de l'assaig de l'autor d' El sexe social i La consciència que crema és la part dels processos històrics, la que va del catalanisme polític al catalanisme social, relatats de manera breu, brillant i entenedora. També hi ha una pregunta de caire social que em sembla d'importància cabdal: com pot ser que a Catalunya hi hagi sectors que no se sentin integrats al fet nacional després de trenta anys de democràcia? Quins són els punts en què hem fallat?

Per Eudald Carbonell els catalans no ens trobem en una fase evolucionada, i estem reconstruint sobre el fracàs; per tant, és fàcil pensar que ens hi abocarem de nou, tard o d'hora, inevitablement, si no refundem el catalanisme d'esquerres. S'ha de..., s'ha de... Sí, d'acord, però qui? Tots! Entesos, però de quina manera? Com desmuntem l'engranatge granític i en fem un de nou? Com!? No es respira també aquí l'aire incert d'una metafísica romàntica i ideològica, justament contra el que lluita el mateix Carbonell?

No hi ha dubte de les bones intencions i la passió sincera de l'autor, però és un llibret del qual és facilíssim desconnectar, per la seva atmosfera de pamflet pesant i repetitiu, de bona fe i credulitat, d'un bonisme sense mala llet. Tinc la sensació que amb aquest tipus de llibrets passa que passen, que sol llegir-los qui hi està, més o menys, d'acord; però per ser útils caldria que proporcionessin l'estímul i l'interès d'esperits més aviat contrariats.

Més continguts de