Publicitat
Publicitat

CRÍTICA

El mètode de la natura

'Estiula', una baula més en la prolífica carrera de Lluís Calvo, diria que marca una fita, ni que sigui per les cinc pàgines de la secció 'Presències, dissolucions'

Labreu Edicions, que té poc més de cinc anys de vida, s'està convertint en l'editorial de referència pel que fa a poesia: amb un ull posat, com poques fan, a les noves fornades que prometen, atenta als consagrats -tant canònics com marginals- que, encara que sembli mentida, de vegades tenen dificultats per publicar, i amb una clara voluntat d'ocupar-se de posar a l'abast traduccions de clàssics importants. Només cal que repasseu l'incipient catàleg i les seves col·leccions ben conformades. Abans que el núvol no ho engloteixi tot, i que els versos siguin només carn de pantalla (ja tenim cohorts de poetes blogaires que només conceben l'existència a la gran Xarxa) hi ha qui encara creu que no fa nosa la lletra impresa, que el llibre de paper continua essent un estri d'allò més funcional.

Amb tot, el poeta (i pensador, com recordava el crític literari Joan Triadú, fent-ne un tot indestriable) Lluís Calvo no s'ha encantat, i només cal que visiteu el seu Daltabaix poètic! (sí, exclamatori) per comprovar que també és ben viu en el món virtual. Estiula , una baula més en la seva prolífica carrera, diria que marca una fita, ni que sigui per les cinc pàgines de Presències, dissolucions . Si fa poc més d'un any la societat literària va veure aparèixer sense pena ni glòria Entre bellesa i dolor , de Lluís Solà, un dels llibres més importants de poesia de la darrera dècada, em fa por que no passi el mateix amb Calvo, i em refereixo especialment a la tercera secció d' Estiula . Salvem, si cal, distàncies, respecte d'allò que en Solà hi ha d'inspiració platònica, pel mite del carro alat de l'ànima, interacció quiasmàtica entre la idea de bellesa i el sentiment de terror -corfos amb el dolor-, tensió suportada i diferida lingüísticament pel poeta, posseït, per dir-ho com el savi atenenc, per la divina follia.

Però delim-nos a deixar constància de les fites en el món de la poesia, desafectes de la indiferència bàrbara que ens assetja. Si hem estat, bé que serem. I és bo de veure-ho en Lluís Calvo, que toca diversos pals : s'inicia amb l'endevinament del món, amb lligalls que es descorden i semantemes esgarriats, des de la injunció, amb voltes seriades, amb rodonesa en el sentit melòdic i prosòdic, amb fina tria lèxica, donant límits, que això vol dir de-finir , exalçant un llenguatge que ens empara i ens conglomera, amb jocs de semblances, d'homofonies i homografies, però amb clara consciència de la frontera que hi ha entre el desfici poètic (les visions i cants maragallians) i la raó ordenadora sustentada pel llenguatge, la seva possessió ("no tinc sinó allò que dic"). Però hi ha més: fe en el llenguatge com a fruit perdurable ("I l'escriptura resisteix. Et re-existeix").

Ja ho deia en el Manifest poètic de Sovelles : "La qüestió es tradueix en l'intent de reemplaçar l'herència religiosa (...) pel culte a la llengua". A Presències, dissolucions sembla detectar-s'hi allò que en solem dir "escriptura inspirada", en la concepció, en el to i la dicció, amb algun eco vague del primer Pere Gimferrer d' Els miralls . En l'epíleg, magistral, de Jaume Pont hi trobem, sens dubte, una de les aproximacions crítiques -que no són poques- més sòlides i lúcides que li hem llegit. Pont en destaca la hibridació com a tret distintiu. " Estiula -diu- ens empeny a la recerca d'un interrogant sense principi ni fi".

Més continguts de