Publicitat
Publicitat

Reportatge

"No sóc una persona gens interessant"

Paul Auster ha passat per Barcelona per presentar el seu últim llibre, 'Diari d'hivern'. És la quarta vegada que l'escriptor nord-americà es decideix a escriure sobre ell mateix. En aquest cas s'hi aproxima en segona persona i aconsegueix un volum de memòries d'una gran sensorialitat

Cada vegada que Paul Auster visita Barcelona, l'escriptor nord-americà s'adona que la seva popularitat s'ha incrementat una mica més. És normal que els seus lectors li demanin una dedicatòria quan presenta un llibre, i fins a cert punt s'entén que els periodistes -que poden haver establert una relació especial amb la seva obra- també ho facin. Pot sorprendre més, però, que un conductor de taxi li demani un autògraf perquè és el seu escriptor preferit, i que unes hores més tard, havent sopat en un restaurant vora mar, la cambrera que li ha servit els plats porti un exemplar d'una de les seves novel·les i li pregunti si seria tan amable d'estampar-hi la signatura. "Estic molt agraït als periodistes que han fet l'esforç de venir fins aquí, però l'expectació no és l'objectiu que busco -deia durant la roda de premsa d'ahir al CCCB, hores abans de presentar-hi el seu últim llibre, 'Diari d'hivern' (Edicions 62 / Anagrama)-. Visc fonamentalment a dins meu i tinc una rutina vital molt avorrida. Després de llevar-me prenc una tassa de te i llavors em tanco a la petita habitació des d'on intento escriure tan bé com puc". Auster parlava tranquil·lament, protegit per unes ulleres de sol gruixudes que no el van abandonar ni tan sols durant la sessió de fotos.

El culte a l'obra i la figura d'Auster a casa nostra és tan alt que 'Diari d'hivern' ha estat publicat en català i castellà mesos abans que en anglès. "Els editors catalans i espanyols em van proposar publicar el llibre més aviat. Em van convèncer dient-me que volien que aparegués coincidint amb el meu aniversari, que és a principis de febrer. Això em va emocionar: ja se sap que els americans som molt sentimentals". Als Estats Units encara trigarà uns mesos a aparèixer 'Diari d'hivern', en què Auster, potser esperonat per la proximitat del 65è aniversari i per retrobar una imatge d'ell mateix allunyada de la construcció que mitjans de comunicació i lectors han anat erigint, torna a convertir-se en subjecte principal d'un llibre. "Vaig escriure les primeres línies de 'Diari d'hivern' el 3 de gener del 2011 -recorda l'autor-. L'hivern passat va ser molt dur a Nova York. Estava tancat a la meva habitació i vaig començar a escriure sense saber el que feia. No va ser fins molt més endavant que vaig començar a descobrir què volia i de quina manera podia continuar-hi treballant. Si penso en aquest llibre el relaciono amb una composició musical. És una espècie de fuga: cada prosa té un tema principal i hi va afegint notes, que de vegades em fan viatjar cap enrere o cap endavant en el temps. No és una obra amb una forma contínua: s'apropa més a una composició per a un quartet de corda o a una sonata per a piano que a un llibre de memòries habitual".

Una rata de laboratori

No és la primera vegada que Paul Auster practica un exercici d'autoconeixement a través d'un llibre. Va debutar l'any 1982 amb 'La invenció de la solitud' -on dedicava una part important del text a reconstruir la relació amb el seu pare, que havia mort de manera prematura feia poc-, i tretze anys més tard publicaria 'El quadern vermell', el primer d'una sèrie de textos que formarien part del volum 'Experiments amb la veritat' (2001). L'any 1997 donaria a conèixer el petit i interessant ' Viure al dia', on recordava els anys de joventut en què les penúries econòmiques havien quedat compensades per les descobertes literàries, la fam d'escriure i les nits desbocades. "Hi ha un impuls autobiogràfic en mi -va reconèixer Auster-. Quan em centro en la meva persona ho faig de la manera que algú escriuria sobre una rata de laboratori. M'utilitzo com a exemple humà: no sóc una persona gens interessant. Escrivint llibres de memòries provo d'indagar en els misteris sobre què significa estar viu".

Dels quatre títols publicats fins ara, 'Diari d'hivern' és l'obra en què la voluntat d'estudiar-se -psicològicament i físicament- es palpa d'una manera més evident. El "catàleg de dades sensorials" és combinat amb reflexions sobre el pas del temps i l'efimeritat. "Parla ara, abans que no sigui massa tard, i després espera poder continuar parlant fins que no quedi res més per dir. El temps s'acaba, al cap i a la fi. Potser val més que de moment deixis de banda les teves històries i intentis analitzar com ha estat viure en aquest cos des del primer dia que recordes ser viu fins a avui", es proposa a la primera pàgina del llibre.

Per aconseguir el doble efecte de proximitat i llunyania, Auster es va plantejar des d'un primer moment escriure sobre ell mateix en segona persona. "La voluntat era d'observar-me des d'una certa distància. Estic segur que el llibre no seria tan interessant si hagués estat escrit en primera persona: aquest exercici m'ha permès separar-me de la vanitat o de la temptació d'escriure sobre mi mateix seguint un relat triomfal". El Paul Auster de 'Diari d'hivern' no passa revista als premis literaris que ha guanyat ni avança de bracet de les novel·les i guions cinematogràfics. "Mirant-me al mirall m'ha sorprès descobrir la persistència d'alguns records. El viatge ha estat sobretot interior: fuig de la meva trajectòria i se centra en la batalla contra els dolors i en la recerca de la felicitat -diu Auster-. Fent balanç de la meva vida m'adono que hi ha un empat entre les coses bones i les dolentes. Potser és el que ens passa a la majoria de nosaltres".

"Tot és veritat i autobiogràfic"

L'absència d'un pla predeterminat a l'hora d'escriure 'Diari d'hivern' va jugar a favor de la rememoració dels records "més vívids" d'Auster. "Hi explico, per exemple, l'última vegada que vaig perdre els papers. Va ser a París, en un taxi. Em vaig enfadar tant que vaig sortir del vehicle i vaig llançar l'única còpia del manuscrit en què treballava damunt del capó. El taxista va baixar, disposat a pegar-me, però finalment no vam arribar a les mans -recorda l'escriptor-. Mentre passava tot això vaig fixar-me en una dona africana que caminava pel carrer amb un nen penjat del pit, una bossa de plàstic a cada mà, plenes de queviures, i encara una tercera que carregava amb el cap. Em vaig adonar que en aquells moments jo no era res més que un home blanc histèric enfrontant-se a un altre home blanc histèric".

Si a La invenció de la solitud la figura del pare era central, 'Diari d'hivern' dedica unes quantes pàgines carnoses a la mare, repassa les vint-i-una adreces permanents on Auster ha viscut, fa un inventari de cicatrius facials i reconeix que el que l'ha vençut -al mateix temps que l'ha acompanyat tota la vida- ha estat l'amor. "En aquest llibre no m'he inventat res. Tot és veritat i autobiogràfic. Fins i tot els llampecs. Quan tenia 14 anys, un llamp va matar un amic que era al meu costat. Molts anys després, el dia que em vaig casar amb la Siri [Hustvedt] va ressonar un tro fenomenal. Em va semblar tan poderós, que el cel s'obrís en aquell moment..."

Auster ja acumula més de tres dècades d'ofici i gairebé una vintena de títols, però segueix atrapat pel verí de l'escriptura. "El que més m'interessa és no saber el que em faig, sentir-me perdut i anar trobant el sentit del que escric d'una manera lenta -va assegurar-. L'ofici, el treball del text, és un dels altres grans reptes. Intentar millorar el que he escrit. Sentir el ritme i la música de l'escriptura. És com si fos un fuster i em proposés fer una taula que no ballés".

Més continguts de