Publicitat
Publicitat

Thomas Mann: la ironia i el compromís

Avui, l'aclaparador desconeixement dels textos bíblics sembla natural. Tanmateix, assumir aquesta pèrdua fonamental i despreocupada de la tradició no deixa d'inquietar. Qui sap si per ventura tal desconeixement podria ser una motivació sobtada per a algun lector interessat a aventurar-se fins als peus del Sinaí, i desvelar l'enginy d'aquesta meravellosa narració curta que és La llei , de Thomas Mann.

La llei fou producte d'un encàrrec editorial a l'exili, i originàriament concebut com a introducció narrativa per a un film propagandístic, amb el títol inequívoc de Hitler and the ten commandments , però cal preguntar-se per què Thomas Mann torna a narrar el mite de Moisès. Naturalment hi ha l'angoixant marc històric: la desfeta de la república de Weimar i l'exili provocat pel Tercer Reich, moments crítics en què la decència i la dignitat humanes són atacades d'una manera extremadament brutal i perillosa. Però per què l'artista i la civilització europea s'aferren en la desesperació a la faula de Moisès? I no només Mann, també Freud i Schönberg, amb el seu Moses und Aron . Sembla com si els artistes volguessin exposar una inequívoca distinció entre el que és vertader i el que és fals. El mite i la llei mosaica tracen aquesta línia clara i distinta: la frontera entre Egipte i Israel, entre els déus aliens i el déu únic i vertader que es revela. Moisès esdevé l'escultor alliberador del poble jueu i el símbol de la llei sagrada. Però Thomas Mann vesteix la seva poderosa narrativa d'una ambigüitat tan rica i paradoxal que acaba fantasiejant més enllà del text sagrat.

L'escriptor fabula amb la tradició bíblica per il·lustrar bàsicament interessos col·lectius, però també d'altres de personals: tenyeix de paràbola política el relat i composa una paràfrasi dels textos bíblics per fondre'ls, metafòricament, en el dolorós moment històric, amb l'objectiu evident de mostrar que Hitler infringia, com és obvi, els deu manaments. I ho fa creant l'estampa d'un Moisès ambivalent, que encarna l'artista-escultor com a guia espiritual i alliberador del seu poble. Aquest artista, però, que ha de transmetre al poble el que Déu li comunica -i aquí rau la gràcia i la ironia genial de l'escriptor-, resulta que és un home que tartamudeja i s'embarbussa, atesa la toixarrudesa de la seva boca, i que desperta gran acritud i pertorbació en la massa. I és que el poble en té raons, perquè el que Moisès els causa en tot temps és una vida molt més difícil i complicada. És fàcil comprendre que la idea d'un déu invisible tampoc deixa de ser problemàtica. La deliciosa ironia de Mann mostra la dificultat d'aquesta tasca sagrada que ha de dur a terme l'artista malgrat la inhabilitat i toixarrudesa que té per expressar-se, una manca inexcusable davant la responsabilitat i el compromís de transmetre el missatge diví.

Jehovà significa l'èxode, i l'èxode no és altra cosa que un viatge a la llibertat religiosa, però també una campanya de conquesta. No oblidem que Israel significa Déu fa la guerra , i malgrat l'anatema Israel hauria de ser un poble diferenciat per l'esperit, per la puresa i la santedat. Certament, la llei és llenguatge moral, però també violència. És aquesta aventura moral la que sembla interessar més Mann dins la narració. I el relat esdevé extraordinari, especialment en el retrat de l'esforçada tasca moralitzadora de Moisès per imposar la llei sagrada.

Papers amb Accent ha publicat un llibre de gran interès, exquisit, exemple del geni literari de Thomas Mann, que hi trena una llengua deliciosa, una meravella profunda i alada, com molt bé comunica la curosa traducció de Josep Murgades, juntament amb un esplèndid assaig introductori que enllaça l'imperible clàssic amb la nova llum.

Més continguts de