Publicitat
Publicitat

Les palmeres del nord, les cartes del sud

El poeta Paul Muldoon ha revisat sovint amb una veu aspra la història del seu país, Irlanda. A Diumenge de rams es permet pensar que les palmeres es podrien trobar en aquelles latituds perquè els dàtils -"petites i dolces carbasses"- creixen fins i tot on no hauria de créixer res. No cal dir que estem parlant de la fe en projectes que aglutinen la gent al voltant d'una esperança vaga, il·lusòria. Però per molts adeptes que reuneixin aquests ideals "mai faran un bosc".

En la seva illa, el diumenge de rams se celebra portant branques de teix, un arbre de fruits verinosos que ha proporcionat fusta per a arcs de guerra i caixes de morts. També Catalunya coneix sobradament la impossibilitat de veure's com un conjunt, com un bosc, com una comunitat. Aquí tampoc no vivim en un món assentat "on les coses hi són sense més ni més", sinó que estem sotmesos a una incertesa que perdura i creix, que minva una mica i retorna.

Seria molt fàcil qualificar les noranta-vuit cartes que Jordi Arbonès i Albert Manent van bescanviar entre novembre del 1959 i juliol del 1996 com un testimoni històric que permet conèixer l'ensulsiada de la guerra, l'exili i la resistència a l'interior del país. En les cartes, reunides amb cura per Ramon Farrés, hi afloren punts de vista rellevants, però el nervi no és ben bé la principal informació que en podríem extreure.

Ja d'entrada és sorprenent que tot i que la correspondència és regular i que els dos personatges es tutegen, no són realment amics. Arbonès, fins a la carta seixanta-tres, no esmenta mai cap circumstància familiar: el que els uneix són, doncs, els dàtils de l'esperança. Tampoc estem realment davant d'un diàleg, perquè Albert Manent assumeix només el paper del mantenidor de la flama. Amb els seus amplis coneixements i relacions és una veu que pot garantir que la pàtria existeix i que les coses es mouen. Per a Manent, aquesta correspondència és un de molts fils que sosté a les mans i el seu interès per col·leccionar les revistes de l'exili difícils d'aconseguir de vegades eclipsa els problemes vitals que ha d'assumir el seu amic de ploma a l'Argentina. Els primers anys, les ganes d'ajudar són sinceres, però el 1996, ja "no és gaire fàcil" ajudar l'amic que encara busca desesperadament encàrrecs de traduccions per sobreviure.

Jordi Arbonès va aconseguir publicar noranta-sis llibres traduïts al català -i tres dels seus manuscrits encara ara continuen inèdits- i un nombre semblant a l'espanyol. En aquestes cartes, ell hi posa tota la il·lusió i fa que la figura de Paul Muldoon, el poeta irlandès, recobri el sentit: els dàtils es poden convertir en els fruits del teix, però l'arbre verinós alhora pot esdevenir una palmera en el desert. Què va impulsar Arbonès a fer la feina menuda i ingrata del traductor, un llibre rere l'altre, sense cap xarxa de seguretat a sota? Llevar-se a les sis del matí, dissabtes i diumenges inclosos, per fer dues hores de traducció abans que el món desperti, ¿quin sentit pot tenir? Avui, que ha esdevingut tan normal no indicar ni a quina llengua d'aquest país, català o espanyol, s'ha traduït un llibre, potser seria convenient que ens tornéssim a fer aquesta pregunta.

Més continguts de