Ciutat de MèxicSuren cossos, o el que en queda. Semidespullats, torturats, mutilats. Cossos, o el que en queda, suren en un canal d’aigües negres. Són el nou símbol del feminicidi a Mèxic, lluny del desert, de Ciudad Juárez i de l’atenció internacional. Emergeixen a Ecatepec, a només 25 quilòmetres de Ciutat de Mèxic. Apareixen a Edomex (l’estat de Mèxic), el més perillós per a les mexicanes i el més poblat, que abraça com una ferradura la capital i que serveix de dormitori per a milions de treballadors humils. Pobresa i sobrepoblació acompanyades de masclisme i impunitat. Un còctel Molotov que ha fet que unes 1.000 dones hagin sigut assassinades per raons de gènere només entre el 2012 i el 2015 -d’aquestes, 183 a Ecatepec-, segons l’Observatori Ciutadà Nacional del Femicidi (OCNF), el doble del mig miler de l’època negra de Ciudad Juárez, del 1993 al 2010.

Les xifres són motiu de disputa, en part, per la dificultat de classificar i distingir aquest tipus de crims. Les autoritats d’Edomex asseguren que només tenen registrats uns 160 casos i sovint han utilitzat la regla de tres “com més població més crim” com a argument atenuant. Especialment, tenint en compte que l’onada de feminicidis es va disparar quan el president Enrique Peña Nieto era governador d’aquest estat. A Las muertas del estado, el periodista Humberto Padgett denuncia que del 2005 al 2011 hi va haver prop de 2.000 feminicidis a Edomex. “Tot i que les tendències diuen que no som l’estat amb major índex de delictes contra les dones, el nostre compromís és tan fort que més que preocupats estem ocupats”. La frase no és de Peña, sinó del seu successor i actual governador de l’estat de Mèxic, Eruviel Ávila. La va pronunciar el juliol passat, en declarar l’alerta de gènere a 11 municipis de l’estat, una situació titllada d’epidèmia. El patró sembla clar: noies generalment de menys de 20 anys caminen soles pel carrer i desapareixen. Com Dulce Cristina Payán, de 17 anys, que se la van endur de la porta de casa el 2012. O Diana Castañeda Fuentes, de 14, que anava a veure una amiga el 2013. O com Mariana Yáñez Reyes.

Un tros de crani i un fèmur. La Mariana, de 18 anys, estava molt il·lusionada per obtenir una beca per estudiar enginyeria. Somiava a ser pilot d’avió. I el 17 de setembre del 2014, una mica abans de les 9 de la nit, va sortir a fer una fotocòpia per a uns tràmits. Hauria d’haver trigat 20 minuts, però el patiment i l’angoixa dels seus pares no havia fet més que començar. Quatre mesos després, el gener de 2015, les autoritats d’Edomex els van dir que havien trobat un tros de crani i dos de fèmur al canal d’aigües negres d’Ecatepec. Creien que eren de la Mariana. Però els pares no van poder veure ni els ossos ni les fotos. “Deien que no estàvem preparats psicològicament”, es queixa Guadalupe, la mare. Les restes es van enterrar en una fossa comuna d’amagat de la família. Incrèduls, la Guadalupe i el seu marit demanen que s’exhumin. “Sabem que segueix viva”, clama la mare. Moltes famílies s’aferren a aquesta idea, que segueixen vives. De fet, la falta d’investigacions serioses i l’acumulació de casos no resolts donen ales a aquesta esperança. Això i que, segons alguns experts, algunes de les noies desaparegudes sí que podrien estar vives i ser víctimes de grups del crim organitzat que les utilitzarien per vendre droga o en xarxes d’explotació sexual . “L’estat de Mèxic és un corredor de tràfic de dones i Ecatepec és un focus vermell”, ha denunciat la presidenta de l’OCNF, Maria de la Luz Estrada. El masclisme imperant a Mèxic, però, fa que els casos a vegades es confonguin amb la violència domèstica. Com passava a Ciudad Juárez. La història es repeteix, sura sense fer soroll.