EL SEU ÀLIES LITERARI SIGNIFICA ningú m’estima en wòlof, una de les llengües del Senegal, el seu país. Allà va néixer, el 1948, última filla d’un morabit gairebé centenari i invident. La seva mare la va abandonar quan encara era una nena. L’àvia mai la va acariciar ni li va dirigir la paraula. Sola, aïllada, assolada, hi havia una nena negra i prima a Ndoucoumane, una nena que només necessitava amor.

Mariètou, que així es deia aquella noia desperta de grans ulls vius i cap arrissat, es va fer adoptar per l’escola francesa. Mai es va sentir africana fins que va arribar a Europa i se li van fer visibles la pell negra, l’estrangeria, els cabells arrissats.

A Bèlgica es va lliurar a l’amor lliure i al moviment hippy, intentant mimetitzar-se amb el paisatge humà del moment. A França, sempre fugint del desamor, va caure a les xarxes d’un matrimoni burgès, aparentment feliç però basat en el maltractament i el menyspreu continus. Després de cinc anys de pallisses homèriques, gelosia i insults, va acabar en una institució psiquiàtrica. Desequilibrada i ferida, ho va deixar tot enrere excepte la pròpia pell color xocolata i la roba que portava en aquell moment. Va fugir a Dakar, buscant les seves arrels i la pau i va fer parada i fonda a la llar d’un morabit còmplice que li va recompondre l’ego i el cor trencat. Així va començar la llegenda literària del baobab que va embogir a Europa i que li va fer recuperar la raó de tornar a l’Àfrica. El passat de Ken Bugul mereix llibres i culebrons. De fet, ella es va dedicar a exorcitzar-lo fent gargots amb un bolígraf als quaderns des que va aterrar al Senegal. Va escriure enfilada en arbres, asseguda al seu racó, convidant tothom a pensar que havia perdut el cap i la dignitat a Europa. A poc a poc, va recuperar el seny, la força i l’amor propi.

Ken Bugul va parlar fa unes setmanes de present i futur al Saló Internacional del Llibre Africà, a Tenerife. De la seva pertinença a Y’en Marre, el col·lectiu de rapers i joves que va plantar cara a Abdoulaye Wade el 2012, i de la seva ràbia davant d’un nou govern que no compleix les promeses. Del seu desig d’escriure un text comparant les rimes dels primers rapers nord-americans amb les dels africans d’avui, carregades de política, força, denúncia, desitjos de canvi. Del que avui li consumeix les hores davant de l’ordinador: una nova novel·la sobre la seva relació amb la seva àvia, que espera que sigui ja l’última de la saga amb la qual pretén passar comptes amb el seu passat i desprendre’s del dolor. De les coses que la motiven a iniciar projectes avui, literaris o no, i entre les quals figuren la política o la situació de la dona al món.

“LES DONES AFRICANES LLUITEN”, va dir, amb les puntes de les seves sabates daurades assenyalant la seva audiència, el cap embolicat en un drap blanc amb una bandera senegalesa, les ulleres calades amb elegància. “Les veus des de ben d’hora al matí lluitant, intentant guanyar-se la vida, matant-se a treballar pels seus fills, per garantir que vagin a l’escola, que es vesteixin, que mengin cada dia”. Bugul va assegurar que es reconeixia en les escriptores africanes de la diàspora i s’incomodava amb la major part de les que s’han quedat al continent, educades, porugues, tímides. “Em diuen tata, em diuen mama, em fan sentir vella”, va protestar, sense una arruga i amb una vehemència jove. Hi va acceptar l’apel·latiu “mare” en boca de Fatou Diome, una altra rebel senegalesa, que dissecciona la immigració i el racisme en les seves novel·les carregades de vidriol i sensibilitat a parts iguals. Potser perquè es veu reflectida en ella, lluitadora, sense pèls a la llengua, directa i lliure, una dissident que no compleix anys ni accepta cadenes.

Bugul en la seva intervenció a Tenerife al setembre.