L’IRAN HA PASSAT DE SER UNA POTÈNCIA MARGINAL a tenir un paper decisiu en els afers de tota la regió. La seva participació en la guerra de Síria, la seva involucració en la lluita contra l’Estat Islàmic a l’Iraq i ara el seu suport fonamental en la rebel·lió dels houthis al Iemen posen en relleu el lideratge iranià al Pròxim Orient. Aquest nou paper no hauria sigut possible sense el consentiment -encara discret- dels Estats Units. Obama no vol perdre la seva oportunitat d’or per arrencar un pacte nuclear a la República Islàmica.

L’Iran és l’únic país de la regió que manté tropes terrestres a Síria i l’Iraq. La Guàrdia Revolucionària juntament amb la lleial milícia xiïta libanesa Hezbol·lah han participat en la guerra de Damasc contra els rebels sirians i ara donen suport al règim de Baixar al-Assad per contrarestar l’auge dels jihadistes.

A l’Iraq la presència militar iraniana encara és més forta, a través de les milícies xiïtes en la guerra contra l’Estat Islàmic. Grups armats xiïtes que estaven inactius des de la invasió de l’Iraq per part dels EUA el 2003 s’han tornat a reactivar i han constituït l’avantguarda de les operacions de l’exèrcit iraquià. Teheran apadrina tota una nebulosa de milícies que van agafar les armes fa una dècada com Assaïb al-Haq o la Lliga dels Virtuosos -una escissió de l’Exèrcit del Mahdi- o les Brigades de Badr, braç militar del Consell Suprem per a la Revolució Islàmica, i que ara han desplegat els seus combatents en un esforç per aturar l’avenç de l’EI. També els diners iranians han anat a parar a Erbil per renovar l’obsolet arsenal militar de les forces kurdes.

Quan les forces iraquianes van recuperar Tikrit, qui va liderar les operacions va ser el general Qassim Suleimani, cap de la temuda força d’elit Quds, encarregada de les operacions a l’estranger de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran. Soleimani s’ha convertit en una mena de cap de la diplomàcia iraniana, encarregat dels afers de seguretat militar a l’exterior.

A Síria, Soleimani i la Guàrdia Revolucionària han armat i finançat el règim d’Al-Assad.

Al Líban les milícies xiïtes de Hezbol·lah, sota el control de l’Iran, lideren també les ofensives contra l’Estat Islàmic i el Front al-Nusra, al nord del país.

Si els EUA actuen amb tanta condescendència cap a l’Iran és perquè ha arribat un moment crucial en les negociacions nuclears i seria un error pressionar Teheran en altres assumptes.

Però el fet que es tanqui un pacte amb l’Iran ha alarmat les potències àrabs sunnites, especialment les monarquies del golf Pèrsic, enemics acèrrims de la República Islàmica. Riad no amaga la seva preocupació pel programa nuclear iranià i ha denunciat “la seva ingerència” a la regió, especialment al Iemen.

EL IEMEN S’HA CONVERTIT EN UN CAMP DE JOC on competeixen els interessos regionals. Un equip el forma l’aliança sunnita, liderat per l’Aràbia Saudita. L’equip contrincant és la milícia xiïta dels houthis, capitanejat per l’Iran. El país més pobre del Golf té una posició estratègica privilegiada pel que fa al transport del petroli mundial. Des del Iemen surten els superpetroliers carregats de cru cap a Occident i Orient. Que els rebels houthis aconseguissin el control del país tindria un fort impacte en la relació entre les empreses petrolieres del golf Pèrsic, que són els principals exportadors de cru del món.

Riad acusa Teheran d’utilitzar els houthis com a eina per controlar el Iemen i tenir més poder sobre el petroli. Per la seva banda, l’Iran critica Riad per la seva estratègia de voler mantenir intacta la producció de petroli malgrat l’excés d’oferta mundial, cosa que ha enfonsat els preus. Qui sap si l’avenç dels houthis al Iemen podria ser el començament de la venjança de Teheran per la política saudita a l’OPEP. El fet que l’Iran, a través dels rebels houthis, pugui tenir el control de les aigües del golf d’Aden ha mobilitzat l’armada nord-americana, sota la sospita que estiguin portant carregaments d’armes i municions cap al Iemen.