Hegel va destacar el que l’arrogant ignorància d’Occident oblida: el Gran Iran o la Gran Pèrsia acull una de les civilitzacions més antigues i sofisticades del món, cabdal en la història i el present. Per això s’hi va referir com “el primer poble històric”. Hi ha, però, un obstacle estructural: unes relacions marcades per l’intervencionisme occidental i la malfiança.

Podem destacar alguns trets de l’Iran i la seva relació amb Occident. Primer, la islamització del país va ser lenta i molt diferent de la d’altres zones. Va ser islamitzat però no arabitzat, cosa que va permetre un sincretisme amb la cultura persa i el sorgiment d’un islam distintiu, influent a la regió. Segon, aquest caràcter ha perdurat, transformat, des del 1979, amb la revolució de Khomeini. És un islam que va més enllà del xiisme, que pot ser de gran interès davant les lectures fanàtiques del wahhabisme. I tercer, des del segle XVII, Occident (Rússia, el Regne Unit, França, els Estats Units) ha intervingut constantment al país, imposant la pèrdua de territoris i, a partir del descobriment de petroli l’any 1908, recorrent a intervencions militars. Caldria afegir-hi el cop d’estat propiciat pels Estats Units, amb complicitat britànica, contra el règim de Mossadeqh, justificat per l’obsessió anticomunista. Tot plegat ha generat un fort sentiment de malfiança. La història passada i la recent han creat dues mirades que blasmen l’altre com l’imperi del mal.

Ara tot això pot desaparèixer. Primer, perquè tres dels quatre grans problemes que Washington considerava cabdals en el dossier iranià (proliferació nuclear, suport al terrorisme internacional, oposició als acords palestino-israelians) perden pes, tot i que queda el quart, les mancances en el terreny dels drets humans. I segon, perquè els interessos aconsellen un nou rumb: la nova geopolítica i les enormes possibilitats comercials de 80 milions de persones sotmeses a més de 30 anys d’aïllament. Ras i curt, és possible bastir unes noves relacions, cooperatives i conflictives, amb interessos convergents i divergents, tant en la dimensió regional com global. Això és gestionable. Uns i altres ens ho mereixem i ho necessitem.

Rafael Grasa és president de l'ICIP i professor de la UAB.