Publicitat
Publicitat

“Síria marca un abans i un després en el periodisme de guerra”

Jon Sistiaga, periodista, ha viscut -i ens ha explicat- els horrors de la guerra a Ruanda, Irlanda del Nord, Colòmbia, Kosovo, l’Afganistan i els últims conflictes del Pròxim Orient. I també els ha patit

Ha viscut -i ens ha explicat- els horrors de la guerra a Ruanda, Irlanda del Nord, Colòmbia, Kosovo, l’Afganistan i els últims conflictes del Pròxim Orient. I també els ha patit: el seu company i amic José Couso, amb qui cobria la invasió nord-americana de l’Iraq, va morir el 2003 quan un tanc dels Estats Units va disparar contra l’hotel on s’allotjava la premsa internacional. Ara ha decidit canviar de vida i prepara una sèrie per a Movistar Plus que explora el cantó més fosc de la naturalesa humana. Jon Sistiaga ha visitat Barcelona per recollir el premi Txapeldun, dels restaurants Sagardi.

A Síria s’estan repetint els errors de l’Iraq?

A l’Iraq es va decidir atacar un país sobirà governat per un dictador, Sadam Hussein, que era probablement el més mortífer del Pròxim Orient... fins que va arribar Baixar al-Assad a Síria. La invasió de l’Iraq es va fer sobre la base de falsos supòsits: ni estava organitzant l’11-S, ni finançava grups terroristes ni tenia armes de destrucció massiva. A Síria el que hem vist és com una revolució ha degenerat en una guerra civil i Occident no ha sabut definir el seu paper. I s’ha permès que l’oposició a Al-Assad es fragmentés en petits grupuscles, i que cresqués l’Estat Islàmic: un grup nihilista amb ínfules de ser un estat que utilitza tàctiques assassines.

I se’l pot combatre amb bombardejos?

Tots els governs occidentals ho han fet fatal. A Síria, l’Estat Islàmic és un enemic per a tothom, però un enemic secundari. Perquè tothom té un altre enemic en primer lloc, cadascú el seu. I així ha crescut, a l’escalf de la deixadesa occidental i de l’acció d’algunes potències regionals que l’han alimentat. I estic força convençut que els sirians no esperen només la fi de l’Estat Islàmic, sinó també la fi d’Al-Assad. I al final ell serà l’únic soci, l’únic company de viatge possible per acabar amb l’Estat Islàmic, si l’únic objectiu és que no hi hagi més atemptats del terror nihilista a Europa. Tot apunta que pactaran amb un dictador sanguinari com Al-Assad. I després ja veurem. Altre cop improvisació, com s’ha fet sempre des del 1916, amb els Acords de Sykes-Picot.

I on queda el periodisme de guerra?

En aquests moments, fer periodisme a Síria, al territori controlat pel Daeix o pel Front al-Nusra, és un suïcidi. Intentar entrar-hi és una bogeria, que es pot acabar amb una imatge de tu a internet vestit de taronja amb un tipus amb un alfange al darrere. I és igual de quin país siguis: perquè, si ets occidental, o bé ets d’un govern que paga pel teu rescat o bé d’un que ha de pagar per la seva presència a la zona. Fer periodisme així és inconcebible. Síria està avui com l’Iraq del 2006 al 2008, quan fer periodisme que no fos encastat a l’exèrcit nord-americà era un risc inassumible per a qualsevol cap de redacció. Jo si fos cap d’una secció d’internacional no enviaria ningú a Alep, a Homs o a Raqqa.

A l’octubre un avió nord-americà va bombardejar durant més d’una hora l’hospital de Metges Sense Fronteres a la ciutat afganesa de Kunduz. ¿La guerra no té lleis?

No. És mentida. Es pot apel·lar als teòrics de la guerra justa, als escolàstics, o al que sigui, però la guerra no té cap llei i si hi ha línies vermelles es travessen totes. I el pitjor és que sempre es troben arguments per justificar-ho, sobretot si els que se les salten són les potències occidentals.

L’assassinat de José Couso també va quedar impune.

Un tanc que complia ordres va disparar contra un objectiu civil amb l’objectiu d’aturar l’emissió d’imatges en directe de la presa de Bagdad. No pretenien causar baixes civils però en van causar almenys dues i diversos ferits. Vam ser “víctimes col·laterals” d’una operació militar i això és un crim de guerra. No em queixo perquè morin periodistes... perquè això va amb el contracte: nosaltres hi anem voluntàriament i sabem que a les guerres es mata i es mor. Però que et disparin deliberadament, sabent que ets un objectiu civil que està en el punt de mira... d’això sí que em queixo. I no en tindrem les proves fins que no hi hagi un nou Wikileaks que demostri, com tots sabem, que es va emetre l’ordre d’acabar amb la càmera que estava emetent imatges en directe de la invasió de Bagdad.

Els periodistes som objectiu de guerra?

Va començar a l’Iraq, i Síria ha marcat un canvi de paradigma. És un nou entorn. A Síria avui un periodista és algú amb qui es negocia: per diners o per revenja. Això ha marcat un abans i un després. Si això continua així, serà molt complicat informar dels conflictes. Aquesta és la part negativa, la bona és que les xarxes socials, els telèfons intel·ligents, etc. han demostrat que es pot difondre informació no filtrada per un periodista honest que l’enquadra en un context, però que al final acaba sortint. Avui a Raqqa, en territori ocupat per l’Estat Islàmic no hi ha periodistes estrangers ni locals, però sí una comunitat clandestina de gent que se la juga per explicar què hi passa. Sempre hi haurà algú amb un telèfon mòbil que farà una foto o enviarà un whatsapp.

Què li ha vingut al cap amb la crisi de refugiats d’aquest estiu a Europa?

És el que vèiem abans a la frontera Sud, on hem retingut, aturat, transigit i somatitzat el flux cap a Europa de refugiats, la majoria econòmics, però també de guerra, que venien de l’Àfrica. Fa tres anys va ser Itàlia el punt d’arribada, i ara és l’Europa de l’Est. Hi ha diferències, perquè són molts més, perquè són famílies senceres i són gent com nosaltres: enginyers, mestres o fusters. I aquesta crisi ens ha posat davant del mirall. Europa s’ha convertit en una fortalesa que no sap què fer amb tota aquesta gent que fuig d’una guerra que Europa no ha sabut com gestionar.

 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT