”TURQUIA ÉS INDESTRUCTIBLE!”, bromeja a aquest periodista l’entrenador de boxa Mürsel Sahin. La seva mirada comença a radiar un pèl de desconfiança. No bromeja del tot. En la retòrica de l’últim govern del Partit Justícia i Desenvolupament (AKP) qualsevol informador estranger pot ser un agent secret dipositari d’un pla per desestabilitzar el seu país. “Turquia és indestructible!”, reitera, ara amb to molest. Mürsel Sahin creu que darrere el resultat de les eleccions generals del 7 de juny, en les quals l’AKP va perdre la majoria absoluta -continua sent la llista més votada, amb el 40,87% de vots- després de 13 anys, hi ha un pla dels Estats Units i d’Israel per tornar Turquia comunista i vendre-la a la guerrilla PKK. Al districte conservador d’Üsküdar, on Mürsel Sahin té el gimnàs, l’entusiasme preelectoral s’ha transformat en depressió.

“La gent hauria d’haver votat amb més salut, equilibri i consciència”, lamenta la Gül, amb el cap cobert amb un vel islàmic i asseguda a un banc del moll. “No entenc com la gent no va veure amb claredat totes les coses bones que ha fet l’AKP. A prop d’ella, el Nezat, un avi decaigut, fanàtic de l’AKP, també sembla que accepta amb resignació el destí incert del partit en el qual va confiar: “Així ho ha escollit el poble. No hi ha res a fer”.

Els que no assimilen el resultat confabulen. La resta rondina. Només uns quants s’expliquen el perquè de la derrota de l’AKP. “Jo els votava, però els escàndols de corrupció i els deliris de sultà d’Erdogan em van fer canviar i votar el Partit d’Acció Nacionalista (MHP)”, confessa l’Osman, preguntat per l’ARA en un metro d’Istanbul. L’MHP acaba de pujar 28 escons respecte del 2011, així que l’Osman no era l’únic que pensava d’aquesta manera.

L’objecció al pla del president islamista Recep Tayyip Erdogan -que volia aconseguir el poder executiu mitjançant una reforma constitucional de l’AKP amb una gran majoria absoluta-és una de les raons de la desfeta. Tot i deixar el partit el 2014 per convertir-se en cap d’estat, Erdogan, acusat d’“autoritari” i d’abusar del discurs religiós per guanyar vots, ha continuat actuant com si manés al partit. Això ha incomodat alguns membres i votants de l’AKP.

UN BON INDICADOR d’aquest malestar són les opinions d’Ali Ugur Bulut, el president de la branca local d’Anadolu Gençlik (Joventuts d’Anatòlia). Comparteixen amb l’AKP arrels en el moviment islamista Milli Görüs (Visió Nacional). “El govern de l’AKP ha actuat incorrectament. Per guanyar-se els conservadors ha alienat la resta de la societat. Això el podia beneficiar a ell, no al país”, opina Bulut al despatx de la seva escola religiosa. Ali Ugur Bulut, que acusa l’AKP “de fer mal a la fe i als musulmans” amb les seves polítiques i discursos, lamenta que “amb un partit [AKP] tan maldestre amb l’economia i la societat, l’opositor Partit Popular Republicà (CHP) hagi sigut incapaç de treure’n més rèdit”.

El CHP, que s’ha pres com una victòria la seva minsa pujada de vots -un 24,95% de suport-, fins i tot exigeix que se’ls encomani formar coalició. La idea que torni al govern el partit de Mustafa Kemal, Atatürk, fundador de Turquia, il·lusiona els pro CHP. “El poble ha dit clarament que no volia el govern que hi havia”, sentencia el Hüseyin, un venedor a peu de carrer de l’emblemàtic barri progressista de Besiktas. Tant ell com la Ciabita, que es passeja pels mateixos carrers, creuen que l’ideal és una coalició CHP-MHP, que necessitaria el suport d’investidura d’un tercer partit. És impossible que aquest partit sigui l’AKP i és molt improbable que sigui el prokurd d’esquerres Partit Democràtic dels Pobles (HDP), el triomfador a les generals, ja que va aconseguir un difícil lloc al Parlament. Per idiosincràsia, l’HDP i l’MHP són incompatibles. Tampoc té afinitat amb la meitat del CHP, una formació amb trastorn bipolar que cada poc temps amenaça de partir-se entre els nacionalistes i els més oberts i progressistes.

Un dels símptomes d’aquesta fractura latent ha sigut la fuita de vots del CHP a l’HDP, no crucial -el transvasament de vots de l’AKP a l’HDP ha sigut més gran-, però indicatiu d’una tendència en centres urbans liberals no kurds com Istanbul i Ankara. Votants potencials del CHP, “fins i tot no combregant amb totes les idees de l’HDP -pròxim a la guerrilla kurda PKK-, han preferit votar l’HDP”, subratlla Erkan Bas, historiador. Les bases kurdes de l’HDP, que van acudir en massa a les urnes del sud-est de l’estat, van celebrar als carrers durant dos dies l’èxit de la coalició coliderada per Selahattin Demirtas i Figen Yüksedag. “Vull que Turquia sigui més maca i visqui en pau i germanor”, opina l’Ismail, que és kurd. “Hem guanyat contra totes les pressions”, aplaudeix el Hassan. A Diyarbakir es desitja que la victòria de l’HDP porti a la resolució del difícil procés de pau amb el PKK. L’HDP va haver de superar el prohibitiu 10% de llindar del vot, imposat per la Constitució colpista i antikurda del 1980, per entrar al Parlament. “Molts han votat l’HDP perquè veien necessària la seva presència a la cambra”, afegeix Bas. Ell pertany al Moviment del Juny Unit, un front social d’esquerres que recull -com l’HDP- els fruits de les protestes antigovernamentals massives pel parc de Gezi del juny del 2013. “El nou escenari en què ens trobem és conseqüència de Gezi -assegura Erkan Bas- i el missatge de la societat turca és que ni volen l’AKP al govern ni volen una presidència executiva d’Erdogan”. Però l’AKP no ho entén així i està determinat a trobar company per governar. L’ex primer ministre Ahmet Davutoglu i cap de llista de l’AKP ha dit aquesta setmana que prefereix una coalició a un govern en minoria. Cap opositor vol, amb el seu suport, entronitzar Erdogan. Especulen amb la possibilitat d’unir forces per jutjar les presumptes corrupteles de l’AKP al poder.

Mentrestant, ressonen ecos del passat de les nombroses coalicions acabades en fallida. N’hi ha, a l’AKP i l’MHP, que desperten aquests fantasmes demanant eleccions anticipades, creient que hi guanyarien els vots dels que temen una crisi així. “Crisi? Des del 2002 que tenim corrupció, pressió política i religiosa, pobresa, sinistralitat laboral...”, diu Erkan Bas. “El nostre poble ja ha obert els ulls. Ja res serà com abans”.