El gir asiàtic dels Estats Units que va anunciar el president Barack Obama ara fa quatre anys i mig per reforçar la presència del seu país en una zona amb un creixent pes econòmic s’ha quedat a mig camí. La crisi d’Ucraïna a Europa, la guerra de Síria i la irrupció de l’Estat Islàmic al Pròxim Orient han dificultat la consolidació d’aquesta estratègia de política exterior d’Obama per intentar frenar l’auge de la Xina dels últims anys a la regió.

Washington no ha aconseguit aquest objectiu últim, tot i que ha enfortit les seves aliances de seguretat amb països amics de l’Àsia Pacífic. Per una banda, el gegant asiàtic ha guanyat influència amb la creació, juntament amb l’ajuda de 56 països, del Banc Asiàtic d’Infraestructures, una espècie de rival del Banc Mundial. I, per l’altra, està desafiant descaradament l’hegemonia que els Estats Units han tingut a la zona des de la Segona Guerra Mundial. Les accions xineses per controlar el mar de la Xina Merdional i Oriental han fet que s’incrementin les tensions entre els països de la zona.

Des de finals del 2014 el president xinès, Xi Jinping, ha ordenat la construcció d’illes artificials al mar de la Xina Meridional. Amb vaixells de dragatge i equips constructors, i prop de les illes Spratly, ha convertit diversos esculls de corall en enormes bases amb ports i una pista de gairebé tres quilòmetres. Els Estats Units -que volen protegir els seus interessos en un mar que és ric en recursos energètics i per on circula la meitat del comerç mundial- s’han erigit com a àrbitre per prevenir una escalada militar entre la Xina i els països que es disputen tant aquesta zona (el Vietnam, les Filipines, Malàisia, Brunei i Taiwan) com les illes Senkaku/Daioyu al mar de la Xina Oriental (el Japó).

Un país pot ser amo d'un tros de mar si és amo de la terra pròxima, segons les lleis internacionals establertes en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar. El propietari d’aquesta terra o illa també té el dret dels recursos (però no del territori) de fins a 370 quilòmetres del mar que tingui al voltant.

La Xina, doncs, està ampliant el seu poder marítim a la regió, un dels objectius de Xi Jinping per continuar el desenvolupament del seu país. Al mateix temps, el president xinès, que vol evitar un enfrontament amb els Estats Units i els seus aliats, va assegurar a finals de l’any passat que “les llibertats de navegació i aèria no seran un problema en el futur”, ja que el seu país és el primer que està interessat en “una navegació fluïda”.

Obama ha enviat més tropes i recursos militars a la regió i ha reforçat aliances de seguretat amb un gran nombre de membres de l’Associació de Països del Sud-est Asiàtic (ASEAN). Així, ha donat resposta a les demandes d’alguns aliats perquè incrementessin la seva presència a la regió. Els EUA continuen mantenint tant les bases militars al Japó com els seus 30.000 soldats a Corea del Sud -fruit de l’acord de defensa amb Seül com a resposta als desafiaments de Corea del Nord-. A més, el Pentàgon també estudia instal·lar un sistema d’antimíssils a la frontera de les dues Corees que no agrada a Pequín, perquè ho considera una amenaça a la seva seguretat.

D’altra banda, l’abril del 2014, durant una gira per quatre països asiàtics, Obama va firmar un nou pacte de cooperació militar amb les Filipines. També aquest mateix any, va anunciar que flexibilitzava l’embargament de la venda d’armament al Vietnam. I en els últims mesos ha incrementat la seva presència a països com Singapur o Austràlia.

L’inquilí de la Casa Blanca no només ha augmentat els lligams militars sinó també els econòmics. L’octubre passat els EUA i 11 països de l’Àsia, Amèrica i Oceania van firmar l’Acord d’Associació Transpacífica (TPP). Aquest comercial que engloba el 40% de l’economia, i que encara ha d’aprovar el Congrés nord-americà, s’emmarca en el gir asiàtic impulsat per Obama.

Tant la política exterior americana com la comercial en aquesta zona pot canviar molt segons qui guanyi les pròximes eleccions als EUA. El favorit de les primàries republicanes, Donald Trump, per exemple, ha promès canviar les relacions comercials amb la Xina per protegir la indústria nord-americana.