De luxe a necessitat: Per què cada cop volem més?

BarcelonaHi ha una llei indiscutible de la història: “Els luxes tendeixen a convertir-se en necessitats”. Ho afirma l’historiador Yuval Noah Harari en la seva impactant breu història de la humanitat, Sàpiens, un bestseller erudit extremadament suggerent. La història dels luxes és també la dels avenços tecnològics, que, lligats al sistema capitalista, estan canviant, accelerant i allargant les nostres vides, i transformant el planeta Terra -no necessàriament per a bé-, des de fa com a mínim dos segles.

Començant pel llenguatge i l’agricultura, continuant per la roda i acabant, si voleu, amb el telèfon mòbil, la tecnologia ha esdevingut una segona pell dels éssers humans i un factor clau del nostre èxit com a espècie. En aquesta fugaç seqüència mil·lenària, la possibilitat de volar, una antiga aspiració humana recollida en el mite d’Ícar, ocupa un lloc destacat en les societats contemporànies, en què la idea de progrés científic il·limitat ha substituït la religió i ha portat les ideologies que prometen la felicitat a la Terra.

Tot i que els primers intents d’imitar els ocells es remunten a l’Edat Mitjana, i que després van venir els globus i els primitius helicòpters, no és fins fa un segle que apareix i es generalitza l’aviació moderna, que evoluciona ràpidament. Avui, en efecte, ja no és un luxe, sinó una necessitat. Per això cada cop volem més: per feina i per plaer. Perquè és fàcil i relativament barat. Perquè, malgrat tragèdies com la que hem viscut aquests dies als Alps -esfereïdora i absurda-, és un mitjà de transport segur. El més segur. I per vèncer el temps, esclar. I, encara, per la voluntat inherent a l’espècie humana de superar les pròpies limitacions físiques a través de la tecnologia, la qual acaba convertint-se en una segona naturalesa.

Tecnologia: sinònim de cultura

Milions de persones volen cada dia. L’increment dels vols comercials no ha parat de créixer i ha disparat el turisme de masses i els negocis a escala planetària. Si un invent és útil, ningú hi renuncia. La tecnologia és imperativa i és, en realitat, el que ens fa humans: és sinònim d’enginy, de pensament, de cultura. El luddisme antimaquinista dels inicis de la industrialització ja ha passat a la història. Avui vivim enganxats a la idea de progrés i creixement imparable. Qualsevol innovació tecnològica és abraçada amb entusiasme, sovint un entusiasme acrític. Les comunicacions, siguin físiques o virtuals, no paren d’incrementar-se.

Només hi ha un problema, i no és menor: l’aviació produeix el 2% de les emissions de CO i empitjora l’aire a nivell local a causa de les emissions de diòxid de nitrogen (NO). I no sembla que s’estigui actuant seriosament per minimitzar-ho.