L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘A Barcelona i Catalunya, en un moment molt baix’

La detenció del president del Barça Josep Maria Bartomeu i tres executius del club és, pel seu impacte popular i el seu abast internacional, una d’aquelles notícies que enfonsa la imatge del país. No cal ser del Barça –fins i tot sent contraris al Barça i a la hipertròfia del futbol en la societat– per admetre que tant allò bo com allò dolent que passa al FC Barcelona afecta la imatge exterior del país i la mirada que la societat catalana projecta cap a si mateixa.

La notícia arriba just en el moment en què la ciutat també viu hores baixes a causa de la pandèmia i la violència als carrers. El país està tocat políticament, econòmicament, socialment, a causa dels efectes sanitaris i econòmics de la pandèmia, i pel conflicte polític que manté part de l’antic de govern de la Generalitat entre la presó i l’exili. Amb aquest panorama no seria estrany diagnosticar un quadre depressiu en la salut del cos social català.

I, precisament per això, avui aquesta anàlisi vol ser una invitació a fer sortir el millor de nosaltres mateixos. No ens podem deixar vèncer per les dificultats reals, i molt menys per aquelles amplificades per altaveus polítics, mediàtics o econòmics que han treballat tota la vida per destruir la nostra autoestima. Certament, si ara posem un mirall a la realitat catalana, el panorama és duríssim, però compte perquè no s’hi val qualsevol mirall. A Catalunya sentim i llegim el que es diu sobre el nostre país però s’escriu fora del nostre país amb la voluntat de reduir-nos a una província. A aquests tot els sembla malament, no deixen espai per a bones notícies, tot és catastrofisme interessat.

I, mentre fem aquest exercici de sobirania del pensament, siguem honestos amb nosaltres mateixos: què hem fet malament? Quins comportaments personals i col·lectius hem d'erradicar per sempre? I, sobretot, de cara al futur, quanta ambició professional, empresarial i social ens falta per sortir del pou? Com ens conjurem per acabar amb la corrupció o el cofoisme? Quina visió d’excel·lència, autoexigència i responsabilitat serem capaços de donar-nos a nosaltres mateixos? 

Som un gran país. Ho hem demostrat renaixent cada vegada i havent estat capaços de donar al mon catalans universals i expressions culturals col·lectives que ressonen arreu. Tenim motius per creure en nosaltres mateixos. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.