L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Guerra i la responsabilitat dels catalanoparlants'

Guerra, que l’any 82 podria passar per un socialista obrer andalús, ha anat derivant fins a la categoria de simple nacionalista espanyol, més monàrquic que el rei i guardià del bipartidisme PP-PSOE

This browser does not support the video element.

Una lectura al que explica avui l’Albert Martín ens diu on és una part de nosaltres: la quarta empresa més gran de Catalunya pot deixar de ser catalana molt aviat. Em refereixo al Banc Sabadell. El BBVA i el Sabadell exploren una fusió. El terme fusió, però, és poc exacte i la realitat és més crua: l’entitat més necessitada de l’operació és el Sabadell, que és més petit.

Cargando
No hay anuncios

I un segon apunt: des de la crisi financera del 2008, el BBVA és el banc on han anat a parar sis de les deu antigues caixes d’estalvis catalanes. Si es completa aquesta operació, cauria la setena (Penedès, ja dins el Sabadell), a més a més del mateix Sabadell. No hi ha dades gaire fiables de les quotes que té cada banc a Catalunya, però es pot afirmar que el BBVA i el Sabadell s’acostarien molt o fins i tot superarien CaixaBank a Catalunya.

Una absorció del Sabadell voldrà dir efectes sobre la plantilla de treballadors, i serà un pas més en la pèrdua del sistema financer català, o el que en quedés, perquè ja fa anys que van desaparèixer les caixes i tant CaixaBank com el Sabadell van treure la seu social de Catalunya l’octubre del 17 i encara no l’han tornat aquí. Un país són, també, els seus bancs. El diner no té pàtria però té seus i té gestors que tenen prioritats, i hi ha clients i serveis que cal pensar a mida. I els països tenen interessos i lobis. Això es perdrà en bona part, ara, a Catalunya.

Cargando
No hay anuncios

La notícia ha anat a coincidir amb un moment polític espanyol que sempre torna: quan el PSOE pacta o s’entén amb l’esquerra (Podem) o amb partits catalans o bascos (com ara està passant amb Esquerra o Bildu), les veus del PSOE més pròxim al PP surten amb el tema del català.

És el cas d’Alfonso Guerra, que ahir a TVE va dir: "L'espanyol es tractarà com una llengua estrangera a Espanya. És totalment absurd i si la societat ho assumeix sense reaccionar vol dir que és una societat en decadència".

Cargando
No hay anuncios

Considerar que el castellà té consideració de llengua estrangera a l’escola és una falsedat jurídica i acadèmica. Ja ens agradaria que els nostres alumnes sortissin de l’escola amb un domini de l’anglès semblant al del castellà. Però ell insisteix: "Tots els règims que persegueixen una llengua, com ara a Catalunya els nacionalistes al castellà, tots tenen trets d'autoritarisme".

No sé on deu haver viscut aquest senyor als últims 35 anys, quan la llei d’immersió lingüística ha estat avalada pel Tribunal Constitucional i el seu partit, el PSOE, ha governat Espanya sense posar-la en qüestió. Afegeix: "Hi ha un arraconament del castellà a Catalunya. T'ho diuen les famílies que volen que els seus fills siguin educats en castellà i aquí apareixen els bonistes i diuen no passa res. Doncs sí que passa! Esclar que passa!"

Cargando
No hay anuncios

Que el castellà pateix persecució posa Guerra al nivell de l’Abc, diari que va publicar la cèlebre portada del 1993 amb un foto de Pujol i a sota hi deia: “Igual que Franco pero al revés, persecución del castellano en Cataluña”. Una vegada més, Guerra personifica la idea que només és autènticament espanyol allò que és castellà.

Cargando
No hay anuncios

Guerra, que l’any 82 podria passar per un socialista obrer andalús, ha anat derivant fins a la categoria de simple nacionalista espanyol, més monàrquic que el rei i guardià del bipartidisme PP-PSOE.

Ara, sobre la llengua, un últim apunt: tothom sap que és el català i no el castellà el que està en risc d’exclusió social. I som els catalanoparlants els que tenim a les nostres mans que no quedi exclòs. Es tracta de parlar-lo sempre, amb naturalitat, de prestigiar-lo amb l’ús social, de compartir-lo, de fer-lo com l’aire que es respira.

Cargando
No hay anuncios

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.