L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Quan Puigdemont i Junqueras coincideixen'

Comença la setmana en què comença tot, és a dir, el curs escolar, demà passat.

Perquè el que és el curs polític no comença ni s’acaba mai. És un continu. En els capítols d’aquesta setmana, hi haurà la crida a la manifestació per la Diada, d’avui en vuit, i Puigdemont, que pronunciarà demà una conferència per fixar la posició de Junts ara que els seus vots són decisius per a la investidura de Pedro Sánchez (mentre encara falten tres setmanes per a la de Feijóo, que no l’aconseguirà); perquè tothom sap que Puigdemont parlarà per tot el partit de Junts a l'hora de fixar les condicions a Sánchez.

El que Puigdemont ha de dir demà a Brussel·les ja ho va escriure aquest estiu, a la Catalunya Nord, i està dedicant les últimes hores a matisar i relligar-ne els detalls. Tindrà molta gent pendent a Barcelona i a Madrid, sobretot a Madrid.

Sobre el contingut, els ho vam comentar divendres: la idea que investidura va amb legislatura. Que la investidura ha de començar amb el compromís d’una amnistia i la legislatura ha de ser la del referèndum, perquè algun dia o altre s’ha de solucionar; però que no està buscant una solució personal al seu exili, sinó per als milers de represaliats des del 9-N del 2014.

Per cert, qui va dir això, ahir, va ser Oriol Junqueras, en una entrevista a La Vanguardia. Si diuen el mateix, ¿per què no negocien conjuntament, Esquerra i Junts? Doncs perquè des de finals de l’octubre del 2017 van separats, i la llista de ferides i desavinences és històrica. Amb tot, tothom sap que els dos secretaris generals, Marta Rovira i Jordi Turull, mantenen una bona relació personal i estan en contacte. Però ni l’un ni l’altre entren en la negociació que tots dos estan mantenint per separat amb el PSOE.

La idea de l’amnistia és viva. Per exemple, avui, en torna a parlar el president Montilla, aquest cop en una entrevista a El País, en què li destaquen la resposta: “Qui parli d'amnistia hauria de dir que no ho tornarà a fer.” En realitat, si hi ha amnistia, alguns fets haurien de deixar de ser delicte. Com convocar un referèndum. L’Estat estaria dient que allò es pot donar per superat. O s’aprofita el moment per fer un canvi en l’organització territorial d’Espanya i el reconeixement de la seva realitat plurinacional o ja hi tornarem a ser, tard o d’hora. 

Un últim apunt. No podem deixar de fer esment avui de la Carme Junyent, que va morir als 68 anys, a causa d’un càncer.

Ens va deixar un article pòstum a Vilaweb sobre la seva experiència lingüística un cop va entrar en l’etapa de les cures pal·liatives: “[El metge] em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà. [...] Li vaig dir que sí, que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi havia de ser conseqüent. [...] I també que creia que ell ajudaria molt els seus pacients si en aquest moment tan especial de la vida es podien continuar expressant en la seva llengua”.

Carme Junyent, una científica de primer nivell, va ser una experta en llengües amenaçades, va denunciar l’incompliment de la immersió lingüística als instituts, però mai va tirar el barret al foc. Com en aquesta entrevista, aquí, al plató de l’ARA, del setembre del 2020, ara fa tres anys, quan tot just sortíem del pic de la pandèmia: "Tenim un 15% de militants, aquests ja els tenim. Que sempre parlen català. Aquests ja els tenim, ja està. Després tenim un 15% d’hostils. Ja ho sabem, doncs deixem-los. És inútil perdre el temps amb ells perquè ja tenen una posició presa en contra i ja està. Doncs ni cas. Ara, tenim un 70% d’indiferents. I un 70% és molta gent i amb aquests es pot treballar"

En aquesta entrevista exhortava els catalanoparlants a no cedir fàcilment en una conversa l'ús del català, i, sobretot, que no tinguéssim la moral de l’esclau.

Bon dia.