L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Rufián, d''enfant terrible' a consciència crítica de l'esquerra espanyola"

Avui fa dos anys que Pedro Sánchez va perdre les eleccions però va acabar governant gràcies a la carambola dels set diputats de Junts. Perdre però acabar guanyant és una cosa que el PP no ha perdonat a Sánchez, que ja havia arribat a la Moncloa guanyant una moció de censura a Mariano Rajoy el 2018. Són dues coses, perdre i governar, guanyar una moció de censura, que no havien passat mai.

Dos anys després, el de Sánchez és un govern dèbil que se sosté, fonamentalment, perquè amb el PP ningú no hi vol anar, a causa de Vox. Ahir, el govern espanyol va perdre la votació del decret energètic amb els vots en contra del PP i Podem, de Junts i de Vox, d’UPN i del BNG… Ja es veu, per tant, que molta gent diferent tenia una factura per cobrar-se. Quan això passa és que el govern encara creu que pot anar a la seva i els partits que el mantenen viu el castiguen racionant-li la confiança. Sánchez no ha aconseguit aprovar pressupostos ni per al 2024 ni per a aquest any 2025, i els del 2026 pinten malament, perquè per complir les promeses diverses als diversos grups que el van investir president necessita els vots de tothom, Ábalos inclòs, i el sudoku no surt. Sánchez ha arribat a la meitat de la legislatura arrossegant la seva debilitat parlamentària, encara més perjudicada perquè té el que era número 3 del partit, Santos Cerdán, en presó preventiva per presumpta corrupció. Dos anys més amb aquesta paràlisi poden ser insofribles per a tothom. Esclar que l’alternativa encara és pitjor.

Precisament, el cas Cerdán va provocar un ple del Parlament en què el president Illa es va desmarcar de qualsevol vincle amb la corrupció destapada al PSOE. Va ser un ple tranquil per al president, en què només va rebre una targeta groga de manual: si el cas Cerdán l’acaba esquitxant, Esquerra i els Comuns li podrien retirar els suports.

De tota manera, la nota política del dia la va posar Gabriel Rufián. El diputat d’Esquerra al Congrés va llançar un globus sonda: a les eleccions espanyoles del 2027 (o abans), fer un front comú plurinacional d’esquerres. Ajuntar Esquerra, Compromís, Bildu i el BNG: una reunió de “perifèrics”, per fer servir la mateixa paraula que va utilitzar Rufián. Hores després, la portaveu d’Esquerra al Parlament, Ester Capella, va fixar la posició oficial del partit: el front de perifèrics “no està sobre la taula”.

La proposta de Rufián voldria dir que un partit independentista es presentaria a la mateixa papereta que altres partits de la resta de l’Estat. A les europees s’ha fet. A les espanyoles, voldria dir prioritzar l’eix ideològic per davant del nacional. Per a Esquerra no és coherent, per a Rufián sí que ho és. Amb independència que el seu to agradi més o menys, Rufián ja fa temps que parla al Congrés com si fos la consciència moral de l’esquerra espanyola. Va començar fent el paper de l’enfant terrible independentista que desconcertava Madrid perquè venia d’una Santa Coloma de Gramenet no independentista (jugada audaç de Junqueras), però un cop el Procés va acabar amb repressió i divisió, ara Rufián és el diputat que adverteix el PSOE, partit d’estat, que l’estat profund va per ell i que l’empeny cap a polítiques per a la gent i no per a l’Íbex. Hi ha hagut dies que el seu discurs semblava el de Sumar o el de Podem. Rufián domina els temps comunicatius contemporanis, amb les seves frases i actuacions breus ideals per a les xarxes, i si vol continuar en política no li faltaran pretendents. A Esquerra, però, el seu desmarcatge no ha agradat.

Bon dia.