L'anàlisi d'Antoni Bassas: '31% de les medalles (recompte no nacionalista)'

Ja ho veuen, tornem de vacances i tot continua igual. O pitjor, perquè ja fa dos mesos de les eleccions i Espanya continua sense tenir govern. I això que Ciutadans s’hi esforça, fins al punt que un negociador del PP va dir que el pacte PP-Ciutadans era “el començament d’un gran amor”. Ha perdut Rajoy el temps en aquests dos mesos? No. Rajoy ha fet una jugada estratègica sensacional: ¿Un pas al costat, com va fer Mas, forçat per la CUP? ¿Un pas al costat tenint en compte que cinc dels sis tresorers que ha tingut el PP han estat imputats? No! Ha fet una jugada de més nivell encara: fixar la data de la investidura de manera que, a males, les terceres eleccions caurien el dia de Nadal. La jugada és molt subtil, i només analistes fins, d’aquests que honoren la política amb la seva elegància, ho poden captar. És el cas del més subtil dels nostres polítics, Xavier Garcia Albiol. Atenció, perquè ho explica molt bé perquè tots ho entenguem:

Cargando
No hay anuncios

Capten la finor? Obligar a pactar amenaçant que les eleccions seran per Nadal. Aquesta ha estat la gran aportació de Rajoy a la politologia. Hi haurà eleccions per Nadal? Avui, la premsa de Madrid creu que potser no, però que això no ho sabrem fins passades les eleccions basques i gallegues, que són el diumenge 25 de setembre, d’aquí un mes. Passades aquestes dues eleccions, el PSOE podria replantejar-se el “no és no” d’avui. Això vol dir que Rajoy perdria les dues votacions que ja tenen data, la setmana que ve, dimecres 31 d’agost, i divendres 2 de setembre. Ningú no sap si el PSOE és capaç, algun dia, de cedir i que 12 diputats s’abstinguin i facilitin la investidura de Rajoy, però el que és segur és que perquè això pugui passar, abans volen la foto de la derrota de Rajoy, almenys dos cops.

No ha passat res més, aquest estiu? Si esclar, han passat els Jocs Olímpics, que és l’esdeveniment esportiu més universal, però només és un esdeveniment esportiu, no s’hi barreja la política, això ho sap tothom. Ho sap L’exèrcit de terra quan felicita Rafa Nadal:

Cargando
No hay anuncios

El tuit, com veuen, pertany a la categoria subtil de les “narices” d’Albiol, tan subtil que l’exèrcit de terra espanyol es va disculpar hores més tard.

Cargando
No hay anuncios

Home, citar un text de Cela del 49, elogiós amb el fundador de la Legión, i qualificar la guerra d’alegre és lamentable, sí, i ho saben.

Cargando
No hay anuncios

Ja ho dic, els Jocs només són una competició esportiva, i com a tal, no hi cap el nacionalisme. Això la Guàrdia Civil també ho té clar:

Cargando
No hay anuncios

En fi, des que el món s’ha globalitzat, s’ha nacionalitzat, vull dir que a tot arreu hi ha excessos, però ja des d’Aznar Espanya ha aconseguit la proesa de fer visible el que normalment és invisible, perquè és banal: el nacionalisme d’estat. I tot s’encomana, per això ‘El País’ i ‘La Razón’ coincideixen en la mateixa escena, avui: Ruth Beitia celebra l’or al salt d’alçada.

Ja se sap que una medalla d’or és molt emocionant. Sobretot si és la primera del teu país, per això plorava tant aquesta judoka l’altre dia. Es diu Mailinda Kelmendi i representava Kosovo. Kosovo, que era la primera vegada que anava a uns Jocs després que s’independitzés de Sèrbia el 2008. Kosovo és un estat reconegut per 113 estats, per 23 dels 28 estats de la Unió Europea. Espanya, no, per cert, és l’únic país occidental que no reconeix Kosovo, i a la UE està al costat de Romania, Xipre, Grècia i Eslovàquia.

Cargando
No hay anuncios

S’han acabat els Jocs i compten medalles. Espanya ha quedat la 14a amb 17 medalles, cinc menys que a Barcelona 92. Per cert, comentari no nacionalista: d’aquestes 17 medalles, més de la meitat han tingut participació catalana. I si compten tots els atletes espanyols que han guanyat medalla, individual i d’equip, que són 45 medalles, resulta que el 31% de les medalles espanyoles són catalanes. Ja ho saben, som el 25% de les exportacions, el 26% del turisme, el 18% de PIB i el 31% de les medalles olímpiques, amb el 16% de la població.

I això nostre com està? Ahir, Jordi Sànchez (ANC) va admetre desorientació i fatiga. Fatiga? Descansin, que s’acosta l’hora de la veritat.