4 min
Un garatge vell pot amagar secrets meravellosos.

En John era un vellet molt vellet que vivia en una casa molt molt vella. Al costat de la casa, hi tenia un garatge encara més vell que en John i que la casa juntes. Tenia les portes de fusta corcades, i semblava que, si gosaves obrir-lo, t’havia de caure a sobre.

Quan en John es va morir, la seva filla, la Megan, va arribar de l’altra punta del món, per vendre’s la casa i el garatge. Quan la Megan va entrar a la casa, la va trobar plena de records. Amb fotos de quan ella era petita, i dels seus pares, quan encara eren joves. Però quan va entrar al garatge, per inspeccionar-lo, la Megan va veure que estava completament buit! Si que era estrany, tot plegat! Per què no guardava andròmines a dins del garatge, el seu pare, tal com feien tots els veïns? Res. Res de res! El garatge estava ben buit! La Megan va recopilar unes quantes fotos i alguns objectes de la seva infantesa, i va posar la casa a la venda. La va aconseguir vendre, però no va trobar cap comprador que es volgués quedar amb el garatge. Qui volia un garatge tan vell i atrotinat? Ningú.

Van passar els anys, i la gent es va oblidar d’en John, i també del garatge. Aquelles quatre parets s’estaven cobrint de terra i de pols, i unes heures endimoniades l’envoltaven gairebé del tot. Formava part ja de l’entorn, i cap veí es fixava en aquell garatge lleig i vell. De fet, feia una mica de por, amb aquell aspecte brut i descuidat, que semblava sinistre. 

Un dia, l’Scott, un nen del veïnat, estava jugant a pilota sol al mig del carrer. Li agradava fer-la botar amunt i avall, sense parar. De sobte, va veure un petit esquirol. A l’Scott li encantaven els esquirols! A més a més, aquest tenia una cua molt més grossa que la de la majoria dels altres animalons que es passejaven pel carrer, sense por. L’Scott el va seguir, i va observar que l’esquirol es ficava, per una petita esquerda.... a dins del garatge!

Sense pensar-s’ho dues vegades, l’Scott també es va ficar dins d’aquella andròmina! Volia saber on s’amagava l’esquirol! Va obrir la porta de fusta, i aquesta va fer un garranyic-garranyec que li va fer fer un bon salt! Feia tant de temps que ningú havia obert aquelles portes, que les frontisses el saludaven, tot i que maldrestament. Un cop a dins, les portes es van tancar lentament. De ben segur que qualsevol altre hauria tingut por i hauria sortit d’allà cuita-corrents, però l’Scott només tenia una cosa al cap: Volia trobar l’esquirol! 

Ai, caram! El garatge estava a les fosques i no veia res de res! Amb paciència, va esperar que els seus ulls s’adaptessin a la foscor. Era un truc que li havia ensenyat en William, el seu germà gran.

-Si et quedes quiet a la foscor, els teus ulls s’adaptaran i, encara que no hi hagi ni una mica de llum, podràs distingir les formes. Espera i veuràs! 

L’Scott esperava pacientment que els seus ulls s’adaptessin a la foscor, per tal de poder trobar aquell petit esquirol que el tenia encaterinat, però mentrestant, va passar una cosa extraordinària: De les parets del garatge, en començaven a sortir tot de petites llums. De mica en mica, l’Scott va anar veient com a les parets hi havien dibuixats milers de puntets. La imatge era extraordinària! Semblava que tingués totes les constel·lacions d’estrelles a tocar! Des del centre del garatge, l’Scott va donar una volta sobre si mateix, per observar tots els llumets que hi havia a les parets. Que bonic! Va pensar ell, embadalit.

Es va oblidar de l’esquirol, i es va passar una bona estona contemplant aquells puntets minúsculs. Era un paisatge tan magnífic, que no s’hauria cansat mai d’observar-lo! 

-Scott! - Va sentir, però, tot d’una. Era la veu d’en Peter, el seu pare, que estava recorrent el carrer, buscant-lo.

L’Scott va sortir del garatge, i va agafar la ma del pare, tot empenyent-lo cap a dins.

En Peter va estar a punt de dir-li que no havia d’haver entrat a dins d’aquella construcció vella i decrèpita, però va veure el seu fill tan il·lusionat, que no s’hi va saber negar. Quan el bon home va veure el que l’Scott li volia mostrar, també va quedar-ne meravellat. Eren uns puntets de llum simulant estrelles! Quina imatge tan espectacular. Pare i fill es van quedar una bona estona allà dins, amb la boca oberta. No en van marxar fins que no van escoltar la veu d’en Matt, el seu altre pare, que els cridava per sopar.

Un cop tots a taula, a l’hora de menjar, l’Scott i en Peter van explicar a en William i en Matt el que acabaven de descobrir.

-Les parets interiors d’aquell garatge tan llòbrec estan pintades amb milers de puntets fluorescents, i sembla talment que estiguis al mig de l’espai i les tinguis a tocar! - explicaven l’Scott i en Peter, mentre els altres dos se’ls miraven divertits. 

Després de menjar, tots quatre van dirigir-se cap al garatge i hi van entrar. Van observar en silenci, molta estona, aquella petita meravella. Quan en van sortir, en Peter va dir en veu alta:

-Ningú hauria donat ni mig ral per aquest tros de garatge, que de fora sembla lleig i vell. Ningú el vol, està ben abandonat. En canvi, a dintre, hi guarda una petita meravella.

Tots quatre, agafats de les mans, van tornar cap a casa seva, pensant aquestes paraules. I amb ganes de tornar aviat a dins d’aquell regal!

stats