Avui voldria explicar-vos perquè vaig escriure el conte L'espai buit.
Cada dia, gràcies a la nostra gosseta, anem a donar un volt prop de casa. La Bella ens treu a passejar i ens fa recórrer carrers amb cases de fusta a banda i banda, fins arribar a un parc on ella persegueix esquirols i olora tots els pipís que altres gossos acaben de deixar a sobre l’herba.
No va ser fins al cap de força setmanes d’haver començat la rutina del passeig diari que vaig veure un tros de cobert mig derruït, que en altre temps devia haver estat l’entrada d’un garatge. Tot i tenir-lo a menys de cent passes de casa meva, mai abans m’hi havia fixat. Es veia fosc i llòbrec, i contrastava amb les cases noves i arreglades que té al seu voltant. Té una porta mig trencada, amb la frontissa de dalt espatllada, i sembla que hagi de caure d’un moment a l’altre.
De seguida em va fer pensar en un ancià. O, més ben dit, en tal com veiem nosaltres a les persones grans. Tristes, llòbregues i desgastades. Però jo sé que no ho són, de tristes i llòbregues i desgastades. I sé, perquè he parlat amb moltes persones grans, que la seva experiència és un tresor, tot i que moltes vegades el tenen amagat. Endins, ben endins. Vaig voler fer un símil entre una persona gran i el garatge mig derruït. Tendim a veure les persones grans amb una aureola negra, però quan les coneixem i les escoltem, quedem embadalides amb les seves respostes, en la seva manera de veure i d’entendre les coses, en la seva manera de viure. Estan plenes de llum.
L’espai buit és precisament això. La diferència entre tal com percebem l’exterior i la màgia que trobem a l’interior.
I recordeu que si voleu treballar el conte amb la canalla podeu recuperar el meu post anterior.
