Avui voldria explicar-vos perquè vaig escriure el conte El túnel màgic.
Un dia em vaig llevar. I a l’hora d’esmorzar, vaig veure el meu fill gran baixant les escales. I no, no era aquell nen petit a qui li canviava bolquers, a qui amanyagava, i vestia, i li cantava cançons. Era un adolescent alt i gros, que es preparava tot sol l’esmorzar, que s’entaforava els estris a la motxilla i que se n’anava de casa per anar a esperar l’autobús escolar. Em vaig preguntar quant de temps havia passat entre el canvi de bolquers i l’estat present. I, tot i que jo sabia que havia passat una dècada, tenia la sensació que el temps se m’havia escapolit entre les mans. Que s’havia volatitizat. Que s’havia esfumat. El meu nen ja no era un nen, era un noi que tenia més d’home que d’infant, que cada vegada em necessitava menys, i que tenia la seva història, els seus somnis i les seves esperances molt allunyades de mi. Em vaig espantar. Com podia haver passat tan ràpid el temps? Però, al mateix temps, em vaig sentir orgullosa. Del meu infant convertit en home. De la seva independència. Del seu criteri. De les seves decisions.
I sí, tal com deia el professor Keating a Dead poets society: Tempus fugit.
Recordeu que si voleu treballar el conte amb la canalla podeu recuperar el meu post anterior.
