Per què ara (1 de 3)

Per què cal tornar avui sobre la qüestió de la independència de Catalunya? Perquè el debat sobre el finançament autonòmic ha reaparegut, una vegada més, embolcallat d’un llenguatge de greuge cap a Catalunya que fa explícit el paper de societat supeditada i no plenament partícip de la definició d’estratègies a Espanya. I perquè la crisi recurrent en infraestructures –Rodalies, Corredor Mediterrani, dèficits d’inversió acumulats durant dècades, escanyament de tots els serveis públics– ja no pot ser presentada com una successió d’incidències tècniques. Quan els dèficits es repeteixen sistemàticament en un mateix territori, la qüestió deixa de ser administrativa i esdevé política.

Aquest context obliga a tornar al nucli del debat. Existeix el poble català com a subjecte polític? Per a mi, la resposta és afirmativa. Catalunya és una nació perquè hi ha una comunitat que es reconeix com a tal, amb llengua, cultura, institucions i consciència de continuïtat històrica. I si existeix com a nació, ha de tenir dret a decidir la seva organització política.

La Constitució del 1978 va introduir el terme nacionalitats per fugir d’estudi, definint una única nació coexistint amb diferents nacionalitats, però va deixar irresolta la qüestió de la sobirania. Quan una part significativa i persistent d’una comunitat reclama votar sobre la seva relació amb l’Estat, el problema no desapareix apel·lant a una presumpta literalitat constitucional. La pregunta continua sent essencial: qui decideix sobre Catalunya? Si hi ha nació, hi ha dret a decidir. Aquest és el nus gordià que les circumstàncies actuals tornen a posar damunt la taula. Hi continuarem el mes que ve.