Anna Sínia: “A Catalunya només quedem unes 15 persones dedicades a la cistelleria”

VilaverdL'Anna Sínia va néixer a Reus fa 42 anys, però sempre ha fet vida al poble de la seva mare, Vimbodí, a la Conca de Barberà. Allà hi té plantats els salzes amb els quals aconsegueix els vímets per fer cistelleria. Treballa al taller que té a Vilaverd, també a la Conca. Entre cistells i motxilles a mig acabar, hi ha una fotografia de l'Isidru, l'avi que li va canviar la vida i que en el temps de descompte va ser capaç de trobar un relleu per mantenir un ofici en vies d'extinció. L'Anna és tremendament feliç.

A què et dediques?

— Jo soc cistellera, però el que menys faig són cistells. També utilitzo la cistelleria com a eina de transformació social.

Com podem transformar la societat a través de la cistelleria?

— Amb el cultiu ecològic, recuperant varietats... Treballant amb una associació de salut mental fent cistelleria terapèutica, també fent dinamització rural al Museu del Vidre de Vimbodí quan fem els tallers mensuals... A més, amb la venda dels productes que faig, donem el 7% a Open Arms.

I si gairebé no fas cistells, què fas?

— Faig motxilles, bosses de mà, llums... però de cistells, que al final són cistells de bolets, no en faig.

Massa avorrit?

— És que hi ha gent que els fa millor que jo i, a més, vull que la gent entengui que la cistelleria va molt més enllà. El cistell de bolets ha sigut clau en la supervivència de la cistelleria a Catalunya per la tradició boletaire. Es van deixar de fer tota mena de cistells, perquè es van substituir per coves de plàstic i coses que es podien fabricar de manera mecànica, però el cistell de bolets va continuar. Gràcies a això no es va perdre la tradició cistellera a Catalunya. Però ara ja... necessitem obrir una mica la mida.

Millor motxilles...

— Sí, i cabanes. També he fet cabanes.

Cabanes on entren persones?

— Sí, esclar, i cabanes vives. Mira, tu plantes el vímet amb estaca, que bàsicament només necessita aigua, i com que és molt flexible quan està viu, tu el pots tallar i fer estructures. De fet, al nord d’Europa hi ha el que se'n diuen catedrals vives, que es fan amb vímet. I fan cabanes vives i com que estan clavades, arrelen. És molt bonic perquè a l’estiu treuen fulla i a l’hivern la perden i aleshores entra el sol.

I el que fas ho vens per internet?

— Sí, sobretot tinc clients de per aquí i de la resta de Catalunya. Algun cop també n'he enviat a Madrid, al País Basc o a Galícia... A més, estic contenta perquè molta de la gent que me'n compra les utilitza. És bonic veure que no només serveix per tenir bosses més sostenibles, sinó que també les utilitzen.

Com vas decidir dedicar-te a això?

— Jo sempre he treballat al camp. I treballava per a un pagès agroecològic quan em vaig quedar embarassada. L'hi vaig comentar i em va dir que s’ho havia de pensar. Jo no entenia què havia de pensar, però al cap de dues setmanes em va fotre fora. Com a dona treballadora em va fer tanta ràbia que vaig decidir que ja no treballaria per a ningú més. I vaig començar a dedicar-me només a la cistelleria. Fins aquell moment no havia gosat fer el pas.

Però ja feies cistells?

— Sí, però no m’hi dedicava. Vaig començar a fer cistelleria quan tenia 23 anys. Jo veremava per a l’empresa Torres a Vimbodí i un dia, quan vaig tornar a casa –jo en aquella època vivia en una barraca de pedra, una sínia–, quan vaig arribar a la porta hi havia una canya amb una panera i una nota a dins on hi havia escrita una adreça. Encara la recordo: carrer Amics de Vimbodí, número 13. Vaig veure que la lletra era de jaio i vaig anar-hi. Resulta que era l’Isidru, un senyor de 89 anys, i em va dir: "L’arbre que tens darrere la barraca és un salze i fa vímets i els vull". I a mi em va sortir: "Entesos, te’ls dono, però tu m’ensenyes a fer cistells". Vaig començar a anar tardes i tardes a casa seva durant almenys tres anys.

Vivia sol?

— No, ell ja era vidu i vivia amb el seu fill i algun net.

A tu et va canviar la vida, però per a ell també devia ser una alegria, poder transmetre aquest coneixement...

— Vam ser inseparables. Durant aquells tres anys ell va ser el meu millor amic. Ell va estar a la Quinta del Biberó i em va estar explicant mil batalletes de la guerra, de quan era petit, quan era jovenet...

Ho saps tot de Vimbodí, no?

— Ha ha ha... No, no et pensis. No parlava gaire dels altres. Ell, en realitat, no era cisteller, era sargaire. Antigament, a Vimbodí hi havia els forns de vidre i al voltant dels forns hi havia els sargaires, que eren els que vestien les garrafes. Avui en dia és el mateix ofici, però abans era diferent. Ell a mi no em va ensenyar cistelleria, em va ensenyar com ell havia après a fer cistells a partir de vestir garrafes. Ell no era un gran cisteller, però em va transmetre una cosa millor, que és la passió i l’amor que ell sentia per aquest ofici.

Això és el que et va enganxar?

— Em va enganxar ell.

I a través d'ell vas descobrir el món de la cistelleria.

— Sí, a partir d’aquí vaig poder-hi aprofundir i vaig al·lucinar: és un dels primers oficis de la humanitat i està present en totes les cultures i civilitzacions de tot el món. És una relació que la gent ha agafat amb el seu entorn. Això em va començar a flipar. Només a Catalunya tenim 4 o 5 cistelleries diferents. A més, la cistelleria és tan perfecta que gairebé no ha canviat res. Les tècniques són mil·lenàries. No hi ha res que estiguem inventant ara. Farem dissenys nous, però les tècniques i els materials són els mateixos que es feien servir fa milers d’anys i això em sembla espectacular. A més, és dels pocs oficis que no s’ha mecanitzat.

I per què no?

— Perquè la fibra no és regular. No hi ha una màquina que la pugui treballar. Ara hi ha màquines que fan impressió 3D, però no poden fer cistells amb fibres.

I els cistells que venen a cabassos les grans botigues?

— És tot d’importació de països on la mà d’obra la fan ser molt econòmica i on també hi ha explotació de recursos.

Tens alguna peça preferida?

— Ostres... diria que no. M’agrada molt la tècnica de l’espiral.

I la preferida dels teus clients?

— Les motxilles de vímet, amb diferència. Jo crec que és perquè pràcticament no hi ha cap altre cisteller que faci motxilles.

Quants cistellers hi ha a Catalunya?

— Que es dediquin únicament a la cistelleria, jo crec que tirant llarg devem ser 15.

Us coneixeu, la majoria?

— Tots. Potser se’ns escapa algun jaio...

Al llarg del temps has anat variant la manera de fer cistells?

— Sí, per mi un punt d’inflexió va ser quan vaig començar a plantar. Jo abans havia de comprar el vímet i havia d’anar a Conca. Un rotllo. I aleshores vaig començar a buscar altres cistellers, a plantar, i ara en tinc 15 varietats diferents que donen per poder fer diferents colors. Tinc uns 3.500 peus.

Peus?

— Sí, estaques. Quan fas la collita, talles la branca verda i si la plantes a terra i la regues, brota. Nosaltres només podem utilitzar els vímets que tenen un any, si no, fa llenya. Nosaltres plantem l’estaca i cada any tallem arran de terra i els brots és el que aprofitem.

Si l’Isidru pogués veure tot això...

— Fliparia. Estic molt contenta perquè la seva família m’ho diu moltes vegades. Quina sort! Pensa que de tot Vimbodí, que era un poble amb molts sargaires, l'única persona que sap fer aquest ofici ara soc jo.

Encara ets jove, però tu ja has pensat a qui li ensenyaràs l’ofici?

— Tinc l’esperança que els meus fills aniran fent la seva vida, però que...

No has pensat a fer créixer el negoci?

— Vaig tenir una treballadora, però al final no es va quedar. Vaig arribar a un punt que si hagués volgut, ho hauria pogut fer més gran. I sembla que tot t’empeny a fer-ho més gran. Vaig tenir el debat intern i vaig decidir que no. Anna Sínia soc jo i els clients hauran d’entendre que si volen una motxilla, potser s’hauran d’esperar sis mesos. Em va semblar espectacular quan vaig comprovar que els clients ho comprenien.