EL PÒSTIT

La història d’un retard amb moralitat

PASSAR-TE SIS HORES ESPERANT en un aeroport et serveix per llegir, per prendre un cafè mentre consultes l’estat del teu vol, per buscar mirades còmplices que es trobin amb la teva mateixa circumstància i fins i tot per fer-te la manicura. Mentre buscava un espai per assegurar-me comoditat per si m’hi havia de quedar a dormir, vaig adonar-me que mentre em quedava asseguda mirant la pantalla informativa centenars de persones al meu voltant anaven i venien sense parar. Ells havien encertat la companyia aèria, vaig dir-me. La meva la vaig escollir pensant que era la millor, que ja hi havia volat en altres ocasions i mai havia passat res, que l’aerolínia compliria la seva obligació, però a la tornada no va ser així. Per sort, em vaig queixar i ha sigut efectiu.

Passa el mateix quan escollim els nostres representants polítics. Els donem un vot de confiança pensant que aquell partit i el seu candidat o la seva candidata són la millor opció. Esperem que quan arribin a l’Ajuntament i durant el temps que estiguin governant portin a terme les promeses anunciades, de les quals han presumit amb tant de bombo i plateret durant els quinze dies de campanya. Si això no passa, en les eleccions següents tenim l’oportunitat de reclamar un canvi i amb el nostre vot el podem fer efectiu.

Malgrat les sis hores que vaig passar a l’aeroport esperant un avió que semblava que no arribava mai, sé que tornaré a volar sempre que ho necessiti. Amb una altra companyia, és clar. Ho faré de la mateixa manera si el partit de torn no ha complert les expectatives previstes: aquest 26 de maig en votaré un altre, i ho faré cada vegada que convingui.