L’escultura que genera paisatge

A la plaça Major de Bellavista hi reposa Andare a zonzo, una esfera de metre seixanta creada amb ceps vells encadenats, obra de l’escultora catalana Cristina Gavilán, que hi té el taller just al davant. “És una expressió que fan servir els italians. En català seria vagabundejar, caminar sense destí”, explica. “La meva idea era que l'escultura transités pel territori al qual pertany, que el vent se l’endugués entre vinyes, que els ocells s’hi atansessin”, però alliberar-la, en els temps que corren, és certament un risc. L’escultura és conseqüència del projecte final que va presentar a l’Escola Massana de Barcelona. “Empènyer l’esfera simbolitza l’esforç del pagès, i la seva forma arrodonida parla dels cicles de la vinya i de la vida. Subtilment, també de la mort del meu pare”, revela, enllaçant sempre territori i identitat.

Gavilán ve del món de l’escultura animal i humana realista i expressionista. Té una trajectòria dilatada en els processos de foneria, amb treballs reconeguts nacionalment i internacionalment per a empreses com Foneria Vilà i Quagga, però també n’atresora de propis. Cultiva l’art de l’escultura expandida i li agrada parlar de transversalitat artística. És una dona reflexiva i culta. La seva obra està amarada de raons filosòfiques i assagístiques: “En el caminar està implícit el crear paisatge. Amb Andare a zonzo, també el genero. Parlo de caminar com una acció simbòlica per habitar el món”. Per a ella l’art ha d’estar carregat de sentit més que de significat. Parafraseja Heidegger mentre repassa el mapa conceptual de l’obra: “La relació entre art i espai està pensada a partir de l’experiència del lloc. No és cap conquesta, és una encarnació. Entenc l’espai com un ésser”.

Està avesada a caminar per la plana de l’Alt Camp amb dos gossos de caça. L’art la duu a respectar, admirar i homenatjar constantment el paisatge que respira i que l’alimenta. Amb ella l’escultura salta del pedestal i s’integra en el camp. Fa servir materials i colors endògens. Aviat presentarà La pertinença, una caseta de tros construïda amb arrels velles que ja corona un mur de pedra seca entre garrofers: “Volia fusionar-me amb el territori a través de l’arquitectura. Em mimetitzo, em fusiono, hi combrego, com diria el poeta Josep Guinovart”. A la seva obra hi ha sentit i lloc, bellesa ètica i estètica. Cita el geògraf humanista Yi-Fu Tuan: “Un punt en una coordenada es converteix en un lloc quan l’ésser humà hi imbrica emoció”. És la seva, quan parla de pertànyer i es fa les escultures a mida, per inserir-s’hi. “L’art es fa al caminar”, li ha ensenyat l’artista plàstica Fina Miralles. Aquesta última obra és estàtica perquè viu un moment vital de quietud.