Residències o presons
Les residències abans del covid-19 eren un lloc on unes persones, generalment motivades per certes limitacions físiques i/o psíquiques, anaven a viure; depenent d’aquestes limitacions podien sortir al carrer soles o no, rebre visites d’amics i familiars, sortir a passar el cap de setmana fora... Ara els residents segueixen totalment confinats, no poden sortir, no es poden moure lliurement, no fan activitats. I ara que comencen a deixar-hi entrar amb comptagotes visites de familiars, aquestes visites han de donar-se en una situació tan irreal que el resident creu que l’ha visitat un marcià en lloc d’un familiar. Crec que es trist córrer el risc de contagiar-te el covid però trobo molt més trist morir de por, solitud, pena i avorriment.
ROSA MARIA PONT DALMAU
IGUALADA
Universitats, ‘ubi sunt’?
Portem dies sentint com s’està planejant l’escola de cara al mes de setembre mentre alguns infants ja hi han tornat. S’està debatent sobre si els espectadors podran anar als esdeveniments esportius mentre s’anuncia als quatre vents la tornada del futbol. Tot sembla que està transitant cap al que han volgut anomenar nova normalitat. Tot menys les universitats.
La comunitat universitària ha fet front, com la gran majoria de la societat, al terratrèmol que ha suposat la crisi del covid-19. S’hi ha posat molt esforç i s’ha intentat salvar el curs com s’ha pogut. Però, mentre ja es parla de com seran els concerts aquest estiu o de com els turistes podran venir al nostre país, de les universitats no se’n sap res.
Els alumnes universitaris durant els pròxims mesos ens hem de matricular per al curs vinent, un curs del qual a hores d’ara ho desconeixem tot. No sabem si ens estem matriculant en un curs online o presencial, desconeixem les condicions per poder tornar a la universitat si això s’acaba produint. I hi ha molts altres interrogants sense resposta.
Cal que les autoritats competents comencin a plantejar com serà la reincorporació al curs universitari i aportar respostes, com s’està fent en altres àmbits, perquè els alumnes puguin planificar el que sense cap mena de dubte serà un curs complicat i ple de reptes.
POL PÉREZ I ROVIRA
GIRONA
Insensatesa política
És la que estan exhibint els partits denominats independentistes, sobiranistes, nacionalistes, catalanistes, és a dir, els que diuen que Catalunya per davant de tot. L’espectacle que esteu donant és per posar-se a plorar. Les vostres picabaralles, enfrontaments, diuen molt poc en favor del “millor per a Catalunya”. Ben clar que només us preocupa engrandir el vostre electorat. La inèpcia dels dirigents dels partits, grups i ara grupuscles fa el joc a l’estat depredador. Així ens volen: esmicolats, anorreats. I ho estem fent solets. Ara, estem molt malament.
Catalunya necessita idees clares sobre cap on ha d’anar el seu esdevenidor, i quin col·lectiu ho ha de liderar. El poble està sensibilitzat i crec que el sentiment de llibertat nacional no s’ha vist disminuït en tot el Procés. Però quina és la resposta dels que suposadament han de liderar la recuperació de la gravíssima crisi econòmica que es prefigura ara mateix? Vaguetats, radicalismes, contes de la lletera... És ben coneguda la frase que diu que la unió fa la força, i l’altra: divideix i impera. Però sembla que els nostres col·lectius polítics ho ignoren i amb aquesta manera de fer ens porten a l’abisme social, econòmic i a l’anorreament com a país.
Venen eleccions, però amb aquest panorama molts ens preguntem: a qui votem? Cap col·lectiu polític atreu per la claredat i fortalesa del seu programa ni dels seus representants. On són l’ANC i Òmnium? Ens cal unitat, un fort lideratge i idees clares de renovació política.
JORDI BUFURULL
BARCELONA