Més enllà de la monogàmia
Dimarts passat el programa de TV3 La gent normal va fer visibles diferents maneres de viure les relacions afectivo-sexuals.
Tot i tenir un índex de desenvolupament humà molt elevat i considerar-nos un país progressista, Catalunya encara arrossega el llegat de molts anys de tradició i repressió.
La monogàmia és la forma d’establir relacions més habitual entre la nostra població. Tanmateix, hi ha altres formes de relació, tot i que poc visibles en els mitjans de comunicació, com el poliamor i la solteria per decisió.
En un context en què som liberals per buscar parella a través d’aplicacions i pàgines de contactes, ¿és tan estrany que es pugui estimar més d’una persona alhora? Potser si temes com la gelosia, la por a la soledat i l’atracció cap a altres persones es parlessin obertament desmitificaríem la que, aparentment, és l’única manera de construir relacions.
NÚRIA PEDRÓS BARNILS
BARCELONA
Un heroi a Londres
És veritat que la paraula màrtir no està de moda, però penso que és la que més escau a Ignacio Echeverría, que va ser víctima d’un atac mortal per defensar una dona que estava sent apunyalada en els recents atemptats terroristes de Londres.
L’actitud d’aquest jove va ser sorprenent i digna d’aplaudiment. Mentre que els seus amics van fugir enmig de la confusió, cosa normal en aquests casos i no per això criticable, ell va plantar cara a la situació com un heroi. El cop que va donar amb el monopatí a un dels terroristes va entretenir els altres i va evitar que morissin més persones.
Voldria felicitar la seva família, especialment els seus pares, que el van educar en la llibertat i en l’amor al proïsme, i també fer-los arribar tot el meu consol i les meves oracions. És cert que el sentiment de pèrdua ha de ser molt fort, però advocaria per una creu al mèrit d’Ignacio Echeverría en defensa de la pau. Espero que el govern espanyol s’anticipi a aquesta pretensió.
CRISTINA CASALS MASSÓ
ESPLUGUES DE LLOBREGAT
Agraïment al servei d’emergències
Voldria agrair la feina feta pel personal del SEM. El 31 de maig vaig trucar al 112 quan em vaig trobar a terra el cos de la meva dona, la Carme. Havia patit una aturada cardíaca. Encara estava parlant que la policia local ja entrava per la porta. El fet d’arribar tan ràpid, que l’agent s’adonés de seguida de la gravetat de la situació i que intentés reanimar-la va permetre als sanitaris saber què es trobarien i poder fer que el seu cor tornés a treballar. Sens dubte, això li va salvar la vida.
Ara, una setmana després, està en estat greu. Continuem lluitant per ella i confiem que se’n sortirà, però sense l’actuació de tots ells no podríem fer-ho.
En nom de tota la família, per acabar, volem donar les gràcies a tot el personal de l’UCI de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Tenim contacte diàriament amb ells i hem pogut comprovar que són uns grans professionals i unes bellíssimes persones.
ANTONI VIANA GONZÁLEZ
MANRESA
En record del Carles Capdevila
Sentia una gran admiració pel Carles Capdevila, compartida pel meu renebot, l’Oriol, que dona classes en una escola a Costa Rica. Ell, que també està molt preocupat per l’educació i a vegades fa alguna conferència, em diu que moltes frases les treu de discursos del Carles. Quan hi havia algun escrit o llibre que sabia que li podia interessar, jo sempre l’hi enviava. L’Oriol em va escriure, molt afectat, en saber el traspàs del Carles.
Era molt el que duia dins seu el Carles, fins i tot traspassava fronteres, amb gent que no el coneixia. El meu homenatge per la seva sàvia feina, i el condol per a tots els que el coneixíeu i la seva família.
AMPARO PUJADAS GILABERT
BARCELONA