De puntetes
La vida és plena d’herois i heroïnes. Tots n’hem conegut. Alguns ens són molt propers, d’altres no hem tingut el plaer de conèixer-los. Herois i heroïnes que passen de puntetes, com aquell qui no vol fer soroll i que t’alliçonen en la vida. I un d’aquests és el Carles Capdevila.
Mai m’ha deixat indiferent. Llegir-lo per a mi ha sigut un regal. Tot en ell era sensibilitat, senzillesa, humilitat, humor, valentia, agraïment... Vaig tenir el plaer de descobrir-lo un bon dia i ara que ens ha deixat m’adono un cop més que la vida és així: et dona moltes coses, però també te’n pren. Tot i així s’ho val, perquè t’omple de tants tresors... D’herois i heroïnes que fan que en el teu petit món sigui tot una mica més fàcil, més planer i que cada dia et llevis sentint-te molt afortunada per impregnar-te de tots ells i elles.
“Diguem-nos coses boniques”, ens ha deixat dit el Carles. I jo et diré gràcies, gran mag de les paraules i dels pensaments. Descansa en pau.
ANNA MOLINA CASADO
BELLVEI DEL PENEDÈS
Per a en Carles
No trobo les paraules per dir-te coses boniques. Estic profundament trista. El primer que mirava al diari era la teva columna, que he guardat sempre. Quan em vas cridar per fer-me una entrevista sobre l’educació musical no gosava venir. La bondat, que sembla haver quedat al racó dels mals endreços, tu l’has practicada sempre. És aquella disposició íntima per la qual volem el bé dels altres. Gràcies per la teva lliçó de vida i per haver-me fet una entrevista un dia. T’estimo.
MARIA DOLORS BONAL
BARCELONA
La vida de l’interí i substitut
Hola, soc jo, encara soc aquí i no passa ni un dia que no us recordi. Miro les fotos i penso en els bons moments. Soc feliç i -encara millor- recordo que era la més feliç del món.
He marxat, no us puc veure més, seria bonic veure-us créixer, saber què feu, quines són les vostres inquietuds i els vostres desitjos. Vam passar molts mesos junts, vam riure i plorar, vam créixer. Però vaig haver de marxar, la vida del substitut és així.
Ara us pregunteu per què no em vaig poder quedar. Jo també m’ho pregunto, és molt injust. Però és així, no s’hi pot fer res. Aquesta sensació la tindré quan marxi de l’escola on soc, on m’estan estimant i on també em sento feliç. Nens i nenes que no coneixia i que cada dia em provoquen mil somriures. Soc afortunada de poder-los acompanyar en l’aprenentatge. Però tampoc els veuré més: torna a ser injust.
Us recordo a tots i a totes, m’agradaria saber com sou i poder ser en el vostre camí. Allà on sigui l’any vinent, us seguiré recordant. Potser d’aquí uns anys us veuré pel carrer. Saludeu-me, sisplau, si encara em recordeu, perquè potser no us reconec, no us hauré vist canviar.
La vida del substitut és així. Només em queda l’esperança que em recordareu, de la mateixa manera que jo us recordaré a cadascun de vosaltres.
MIREIA MORALES SOTO
TERRASSA
A favor dels museus de la memòria
M’acabo d’assabentar de la notícia que hi ha el projecte de convertir la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, a la Via Laietana, en un museu dedicat a la memòria històrica.
Vull aplaudir la idea amb totes les meves forces. Hi hauria d’haver més iniciatives com aquesta, ja que la gent jove no sap realment què va passar aquí.
Amb una mica de sort, d’aquí uns anys podrem obrir un museu similar al carrer Mallorca, a l’actual seu de la Delegació del govern espanyol, per explicar clarament com es conspirava contra nosaltres, a casa nostra i amb els nostres diners.
JOAN DOMÈNECH OLIVA
BARCELONA