Nacionalismes
El nacionalisme català i l’espanyol són diferents. El primer és capaç d’organitzar grans manifestacions de caràcter lúdic i cassolades, de penjar estelades, de recollir firmes o d’altres accions semblants, però sense cap compromís personal que representi cost de temps, d’acció o de diners. Els partits polítics que el representen tenen dificultats per anar junts fins a objectius decisius. Es manifesta pacíficament en les classes mitjanes. No va més enllà.
En canvi, el nacionalisme espanyol, o castellà, és bel·ligerant i es mostra capaç de fer tot el que sigui necessari, tot, per tal de mantenir l’ statu quo actual a l’Estat. Tots fan pinya. Totes les estructures polítiques, socials, jurídiques i, especialment, les econòmiques van a l’una perquè Catalunya no se surti amb la seva.
L’èxit del PP, malgrat la seva implicació en casos de corrupció, és que els espanyols hi veuen una garantia per mantenir Catalunya dins l’estat espanyol. Això és un nacionalisme a l’engròs.
Els catalans ens hem cregut massa les paraules de Francesc Pujols: “Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades”, és a dir, que tot ens sortirà gratis. Res que valgui la pena surt gratis. Tota la societat ha d’estar més compromesa. A casa no ens duran res!
JORDI BUFURULL GALLEGO
BARCELONA
Disbarats lingüístics
Costa de creure el desgavell lingüístic en què incorren alguns dels tertulians més conspicus del nostre país. Per començar, sembla que els és impossible (ai!) treure’s de sobre el bueno, oblidant-se que -ras i curt- cal dir bé. I posats a fer-la grossa diuen pues bueno en comptes de doncs bé.
I ara han adoptat el mot espanyol cariño, possiblement perquè l’estimen, li tenen un gran afecte, amor i tendresa... Però ep!, alguns d’ells diuen ull!, traduint l’exclamació ojo! I com que consideren que no són uns babaus, afirmen que no són tontos. El fet resulta abracadabrant, talment com si visquéssim enquistats en els temps en què Serafí Pitarra (1839-1895) escrivia les seves obres teatrals en “el català que ara es parla” en contraposició al “català acadèmic”.
Si Pompeu Fabra aixequés el cap no s’ho podria creure...
JORDI PAUSAS
PARÍS
No està tot perdut
Tot sovint vaig en tren a primera hora del matí de Granollers a Girona amb els vagons plens d’estudiants. Cadascun d’aquests joves va amb el cap cot mirant la pantalla del mòbil (sembla que no els interessi res més).
Però si intentes establir una conversa amb ells t’adones que els encanta parlar de tot, i quedo sorpresa de la seva amabilitat mentre m’expliquen els motius que els han dut a triar la carrera que estan cursant.
A més, com que els estudiants tenen accés a la premsa de manera gratuïta, molts d’ells a la mateixa universitat, també t’adones que estan perfectament al corrent de tota l’actualitat.
ANNA MARIA MUNTADA BATLLE
GRANOLLERS
Els últims dies d’hivern
Són incomprensibles les condemnes imposades al president Mas i les conselleres Ortega i Rigau.
El cert és que la justícia espanyola ha preferit immolar-se davant d’Europa abans que acceptar que el procés català no és, ni més ni menys, que la voluntat de més de dos milions de catalans.
Esperem que ben aviat aquestes condemnes, que no haurien d’haver existit mai, perdin tot l’efecte en el nou estat lliure i, sobretot, democràtic.
XAVIER BOSCH I PUIGCORBER
BANYOLES