No hi ha dones a l’escena musical?
Aquesta setmana s’han lliurat els premis ARC de la Indústria Musical del Directe, i en veure la notícia a la televisió m’he quedat sobtada: no hi havia dones per enlloc.
He fet l’exercici de comptar quants grups (deixant de banda els de versions) amb almenys un membre femení estaven nominats. Sumaven un total de 10, i els altres 19 eren grups formats únicament per homes. Això ja em sembla al·lucinant, però encara ho és més que de sis premis que s’han atorgat a artistes només un l’hagi guanyat una dona. L’afortunada ha sigut la contrabaixista d’Els Catarres.
Amb dades a la mà, queda claríssim que la indústria musical no està apostant per les dones.
Per rematar-ho, vull destacar que la meitat de les nominades ho estaven en la categoria d’artista revelació, com si les dones acabéssim d’aparèixer en aquest àmbit de la cultura.
LAIA MARTÍ RABADÁN
SANTA EULÀLIA DE RONÇANA
TV3, la nostra
En la nostra societat tenen una gran importància els mitjans, que informen i creen opinió. TV3 és la televisió pública catalana d’abast a tot el territori. Per a què la volem? Perquè doni un servei, informació veraç i contrastada, i així obtingui la credibilitat i la confiança de l’espectador.
Un programa com Jo també vull sexe! del Sense ficció, en què es tracta, de forma subtil, de com intenten solucionar la falta de sexe les persones discapacitades, ja justifica l’existència d’un ens públic.
Segur que TV3 també té mancances i errors, però posant èxits i fracassos en una balança estic segur que s’inclinaria cap a la banda dels èxits de manera aclaparadora. La sèrie Merlí és un altre èxit esclatant, especialment entre els joves.
La discussió de si es justifica l’existència d’una televisió pública, o si les privades ja omplen prou l’espai, de si cal invertir diners dels contribuents per tenir una televisió digna, per a mi té una resposta clarament positiva. Esperar-ho de les cadenes privades seria una ingenuïtat colossal, tenint en compte la teleporqueria a què ens aboquen diàriament a les pantalles.
I si hagués de ser de pagament, pagaria!
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
A favor del doblatge
en català
Del doblatge i dels subtítols se’n podrien dir moltes coses. Hi ha opinions, gustos i necessitats ben diversos, però el manifest a favor del doblatge en català que ha aparegut recentment no posa en valor una opinió sinó un fet: si la política del nostre govern no afavoreix el doblatge en català ens quedarem sense audiovisual en la nostra llengua, mentre que sí que n’hi haurà, i a dojo, en castellà, francès, italià o alemany, per anomenar algunes de les llengües en què es doblen sèries i pel·lícules, sobretot per al seu consum a la televisió.
Àlex Gutiérrez, en el seu article a l’ARA del 27 de novembre, barrejava, des del meu punt de vista, molts dels temes que hi ha al voltant dels arguments contraris al doblatge, com ara dir que és una adulteració de l’obra original, que és una imposició franquista, que és un problema gremial dels actors o que doblant es renuncia a una eina per aprendre anglès.
Poden ser arguments vàlids en qualsevol discussió sobre el tema, però ara del que es tracta és de saber si hi ha voluntat política per tenir opció de sentir la nostra llengua en els productes audiovisuals.
A banda d’això, cal recordar que el doblatge en català va ser una eina fonamental en la normalització de la nostra llengua.
ENRIC CUSÍ BOLDÚ
BARCELONA
Cuba després de Fidel
La mort de Fidel Castro ha generat debats i opinions diverses. Ningú nega la seva importància històrica. N’hi ha que el qualifiquen de dictador. N’hi ha que el consideren un revolucionari. Hi ha cubans que el veneren, per la seva lluita contra la pobresa, i hi ha altres cubans que l’odien i que van optar per l’exili a Miami o en altres indrets del món.
Les seves reformes van permetre l’accés a l’educació i a la sanitat a tota la població i la disminució de les diferències entre rics i pobres. El sistema sanitari cubà és reconegut internacionalment, així com la seva taxa d’alfabetització. Però el castrisme també ha significat falta de llibertat d’expressió i de democràcia.
El futur de Cuba és una incògnita. Desitgem que es converteixi en una democràcia, amb llibertat d’expressió i accés a la informació. Però en un país com el nostre, on tot just s’ha fet un recapte d’aliments no per a un país pobre llunyà sinó per als nostres veïns, també faríem bé d’utilitzar la llibertat que tant valorem per reclamar que aquí les desigualtats han de deixar d’eixamplar-se i que l’accés a l’educació i a la sanitat són drets essencials.
MARISOL GEGÚNDEZ VALDONEDO
BARCELONA