Desinformació, mitjans i ciutadania
Ens trobem en un moment en què la desinformació impera. El perill no és que els mitjans siguin partidistes, sinó la manipulació i la creació de notícies falses amb unes directrius polítiques concretes.
Tinc la sensació que constantment s’intenta crear un relat en el qual hi ha bons i dolents, indis i cowboys, i que la polarització que se’n deriva és insostenible. El menyspreu cap al contrari (dretes, esquerres, espanyols, catalans, homosexuals, heterosexuals, anarquistes, independentistes, unionistes...) i la intenció d’assenyalar els altres superen qualsevol ficció.
El fet d’intentar justificar situacions i decisions radicals (amb desinformació, fake news, incendiant els debats, amb relats incendiaris...) és el camí curt que hi ha entre la democràcia i les dictadures imposades per votacions.
Esclar que els mitjans de comunicació són majoritàriament d’una ideologia política, però el rigor i la veracitat dels fets han d’imperar. No es pot imposar el tot s’hi val.
I el pitjor de tot això és que els ciutadans en som els principals responsables perquè ens agrada que el que llegim, escoltem i veiem als mitjans coincideixi amb el que pensem. No som prou crítics.
ALEJANDRO DE GREGORIO-ROCASOLANO
BARCELONA
Dotze mirades de dones
Iran-Espanya: fotògrafes en el mirall és el títol de l’exposició que ara es pot veure al Museu Palau Solterra de Torroella de Montgrí. S’hi juxtaposen les fotografies de sis fotògrafes espanyoles i de sis fotògrafes iranianes, en una exposició organitzada per l’Asociación Cultural del Mediterráneo Occidental (MED-OCC). És una associació que a través de l’art visual i de l’arquitectura mira de relacionar les cultures del Mediterrani.
Les fotografies mostren imatges ben diferents depenent de la mirada de l’artista, però també del país d’origen. No és habitual veure a les nostres sales obres provinents d’autores d’un país com l’Iran. Ni ho és tampoc que aquestes obres entrin en contacte amb d’altres fetes en altres llocs. És original i curiós el diàleg que les fotògrafes fan entre elles per parelles i la lectura que l’espectador en pot fer.
Tampoc és habitual veure dotze dones exposant juntes en una mateixa exposició.
El que trobem al Museu Palau Solterra són dotze mirades femenines, i a través de les seves obres podem veure clarament la personalitat de cadascuna d’elles.
Algunes de les imatges són de gran bellesa, altres porten a la reflexió. Cada fotografia apareix com una obra d’art única.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Vox, un cas clar
Les ideologies són com un bisturí: en funció de la seva instrumentalització poden danyar o reparar. Vox és un cas clar que s’emmarca en la segona opció. I la seva proposta d’il·legalització parcial de Podem és el súmmum del cinisme. Vox és un partit feixistoide que es dedica a envilir les minories i els que no pensen com ells (dones, persones LGTBI, immigrants, republicans, catalanistes, animals i animalistes...), i ¿hem de consentir les seves pretensions d’erradicar partits que no fomenten l’odi com sí que fan ells?
A Vox se li pot aplicar la dita Veure la palla en l’ull aliè i no veure la biga en el propi. Si el nom del partit fos un acrònim, ¿s’imaginen les paraules que podrien configurar-lo? Jo sí: Violència, Odi, Xenofòbia.
ÒSCAR PUJOL ESCANERO
BADALONA