Darrerament s’ha obert un cert debat sobre la necessitat o no del carril bici a la Via Augusta. D’una part hi ha alguns conductors que en la seva majoria provenen de ciutats com Terrassa, Sant Cugat o Rubí, ciutats per altra part fantàsticament comunicades amb Barcelona amb els FGC; de l’altra, la majoria de veïns i veïnes dels barris de Sarrià i Sant Gervasi que estan cansats de veure els seus barris dividits per una autopista urbana amb tot el soroll i la contaminació que això comporta. El veïnat ja fa temps que demana una pacificació de la Via Augusta. A aquesta demanda s’ha afegit en els darrers anys la necessitat del carril bici, una petició que va ajuntar molta gent en la Plataforma Bici Augusta, aconseguint ser la petició més votada en els pressupostos participatius a Sarrià - Sant Gervasi i que després ha tingut també el suport de moltes escoles i famílies que han organitzat cada divendres un bicibus amb més èxit cada setmana.
Fa poc he llegit que la contaminació és la causant d’unes 1.000 morts prematures a la ciutat i tothom sap que la seva principal causa és el vehicle privat. En conseqüència, el futur només pot passar per la limitació del seu ús, la substitució pel transport públic i el transport sostenible a peu o amb bicicleta.
JAUME ROVIRA
BARCELONA
El català que ara es parla
Sembla que ha causat un cert enrenou el llibreConsum preferent, d’Andrea Genovart, on s’hi transcriu el català impur en què parlen bona part dels joves urbans. El fet no és pas nou. Només cal recordar les obres teatrals escrites en “el català que ara es parla” de Serafí Pitarra (1839-1895). Però el que actualment crida l’atenció –i causa vergonya aliena– és el desgavell lingüístic en què incorren alguns dels tertulians més conspicus del nostre país. Per començar, sembla que els és impossible treure’s de sobre el buenu, oblidant-se que cal dir bé. I posats a fer-la afegeixen pues buenu en comptes del correcte doncs bé. A més a més deixen anar ojo, passant olímpicament de l’expressió ep ! pròpia del català... El que fou cronista oficial de la ciutat de Barcelona, Sempronio, que encapçalava la tertúlia de La Punyalada de pintors, periodistes i escriptors, quan ens deia tot picant l’ullet “pues buenu, que diem els catalans”, tots enteníem que la tertúlia es donava per acabada.
JORDI PAUSAS
PARÍS
Amor a l’asfalt
L’obsessió de governs i ajuntaments per ofegar amb asfalt el sòl dels nostres pobles i ciutats ens està passant factura. Donada l’absència d’arbres, caminar sobre places, voreres, aparcaments –¡o jugar als patis de moltes escoles¡– encimentats és un autèntic suplici. I ara, amb les temperatures que s’enfilen irremeiablement, toca córrer per buscar solucions absurdes i ràpides, quan la solució barata i senzilla ja la teníem a mà… deixant bons escocells per plantar-hi arbres. Però en aquest país, les arrels aixequen les voreres, les fulles embruten, el pol·len fa al·lèrgia… i vinga podar. I ara toca patir calor, sense ocells, sense insectes, sense oxigen, sense ombra... i sense vida.
LOLA ARPA VILALLONGA
PERATALLADA
El negoci de la ‘titulitis’
Observo que cada cop hi ha més oficis i professions que s’han convertit en carrera universitària. Sense desmerèixer-ne cap, molts de gran vàlua i dificultat, em pregunto si realment cal passar per la universitat per aprendre a fer-los professionalment. Sembla que ja no ets res sense un títol universitari, fins i tot sense un màster. ¿Es tracta realment de millorar els coneixements i la preparació dels alumnes o assistim al desplegament del negoci universitari?
DAVID SÁNCHEZ-ETAYO PACHECO
BARCELONA
