Misèria moral
Mentre milers de persones grans malviuen en centres amb carències cròniques de personal, atenció sanitària i manteniment degradat, el govern madrileny va deixar sense executar 61,5 milions d’euros destinats a millorar-ne la cura. No va ser ni un error ni una anècdota: va ser una decisió política. Aquests diners públics, que havien de servir per dignificar els últims anys de vida dels que van sostenir aquest país, van acabar engreixant el grup privat Quirón Salud. Un transvasament indecent de recursos dels vulnerables als privilegiats. El model del PP és aquest: aprimar el que és públic fins a asfixiar-ho i després justificar el negoci privat com a salvació inevitable.
Miguel Fernández-Palacios Gordon
Madrid
Cultura de primera i de tercera
Des de fa uns anys, la cultura està en lluita, i en concret als centres cívics. I el més curiós és que aquesta cultura que tant agrada, que es promociona i que es considera tan necessària, està gestionada per l’Ajuntament de Barcelona. Una lluita que recau en mans dels treballadors i treballadores, que des de fa temps pateixen un conveni del lleure obsolet, sense cap adaptació a la realitat actual i amb uns sous dels més baixos del sector. Ara, a més, la cultura es veu directament prostituïda. Mentre els funcionaris gaudeixen de millors salaris, una adequació real d’horaris i una conciliació efectiva, aquells mateixos que defensen aquests drets i els porten per bandera ens trobem que els nous concursos de gestió cultural amaguen millores enverinades.
Els treballadors esperen augments salarials i millores d’hores, però tot això té un preu molt alt: horaris interminables fins gairebé la mitjanit, cap conciliació familiar ni personal i jornades partides. Nous invents com l’“oci nocturn” o horaris d’obertura més amplis que els d’un centre comercial fan que els equipaments culturals de barri estiguin oberts de dilluns a diumenge sense cap sentit real. Sense poder dinar adequadament, amb descansos fragmentats i obligatoris que allarguen artificialment la jornada laboral, amb rotacions constants i patrons d’horaris tan canviants que és pràcticament impossible aprendre’ls o portar una vida normal.
Com pot ser que cada quatre anys, amb cada nou període de gestió, tot vagi a pitjor? Com pot haver-hi tan poca estabilitat i tan poca humanitat? Els treballadors es veuen obligats a deixar el seu lloc de treball o a acceptar, sense cap marge de negociació, unes noves condicions imposades. Cultura de barri, sí. Cultura política, no.
Neus Borrell
Barcelona
Agraïment a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Durant 4 anys hem estat atesos a l’Hospital de Sant Pau, a la Unitat de Sarcomes, pel meu fill. Han estat uns anys durs, d’alts i baixos, però envoltats d’un personal excel·lent. Soc metge, tenim una gran sanitat pública i d’això en puc donar fe.
El meu agraïment és per a uns metges que no només són uns grans professionals, sinó també unes grans persones. Vull destacar la feina del cap de Sarcomes, el Dr. I. Gràcia; l’oncòloga Dra. A. Sebio, els cirurgians toràcics Dr. J.C. Trujillo i Dr. J. Belda, de Cures Pal·liatives, la Dra. S. Martínez i el radioterapeuta Dr. J. Isern.
Sí, dono les gràcies tot i que el meu fill ens va deixar aquest novembre amb 22 anys. Una cosa no treu l’altra, van fer tot el que la ciència tenia a l’abast. I, finalment, vull agrair al meu fill Pau el fet d’haver portat la malaltia d’una manera increïble i haver-nos donat una lliçó de vida gràcies a la seva resiliència i gran sentit de l’humor. Per sempre, Pau; la teva família i amics et portem al cor.
Ivana Jordà Santamaria
Barcelona