La mirada que encara ens falta
Vivim en una societat que s’omple la boca parlant d’igualtat però que segueix mirant el món amb ulls desiguals. Encara avui, moltes dones segueixen sent invisibles als llibres d’història, al nomenclàtor dels espais públics i als òrgans de decisió de les empreses.
No és perquè no hi siguin, sinó perquè sovint ningú les veu. O el que és pitjor: no les vol veure.
La igualtat real no s’aconsegueix només amb lleis o campanyes puntuals, sinó amb un canvi profund de mirada col·lectiva.
Cal educar per reconèixer les aportacions femenines, per valorar la diversitat de veus i per trencar estereotips que encara condicionen expectatives, feines i reconeixement. Cal normalitzar la igualtat i deixar enrere discuros i comportaments arcaics i injustos.
No podem parlar de progrés si la meitat del talent del país continua sotmès a la invisibilitat.
Posar-hi remei és una responsabilitat de tothom: poders públics, mitjans, escoles, famílies i institucions. Però també de cadascun de nosaltres quan decidim sentir i escoltar, veure i mirar, i, sobretot, actuar, amb la mirada que encara ens falta.
Francesc Pibernus Vinardell
Torroella de Fluvià
Donald Trump i Europa
Quan va sortir escollit, vaig pensar: “Ai, mare de Déu”. Després va venir a Europa a dir-nos que ens havíem de rearmar (mare de Déu del Carme), i tothom menys Espanya (gràcies a Déu) a comprar armes.
Ara, com és lògic, farem una guerra, que no té res a veure amb nosaltres i ben lluny dels Estats Units, que són mestres en muntar guerres ben lluny de casa seva.
Demano, per favor, als líders europeus que no repeteixin errors del passat i que deixin que el Sr. Trump arregli els seus problemes tot sol. Qui pateix les guerres no és qui les fa. Ells estan ben lluny i resguardats. La gent del poble no vol guerres, sinó escoles, hospitals i poder menjar cada dia.
Victoria Pijuan Ciuro
Barcelona
La Casa Lila
El color lila, estendard de la lluita per la igualtat des que les sufragistes i els moviments feministes el van fer seu, sembla estar perdent força a Badalona.
Tot i que el feminisme és el moviment de transformació social més potent de les últimes dècades, a la nostra ciutat aquest motor de canvi s’està quedant sense combustible institucional. On ha quedat l’esperit d’aquella Badalona que l’any 2002 es proclamava, amb orgull, de “gènere femení”?
Aleshores, la ciutat entenia que la paritat no era una simple qüestió numèrica, sinó el reflex d’una democràcia més rica, respectuosa i enfortida per la diversitat. Eren temps en què s’abraçava la màxima de Terenci, adaptada en femení: “Dona soc, i res del que és humà m’és aliè”. El pas del temps i la desídia institucional han anat diluint aquells avenços.
Davant d’aquest buit, sorgeix una necessitat imperant: la creació de la “Casa Lila”.
Badalona necessita un espai distintiu i propi; un lloc per a la dona que no només ofereixi suport en els moments difícils, sinó que també sigui un formiguer d’activitat i creixement, on es faciliti orientació laboral per a l’emancipació econòmica, es fomenti la transculturalitat i es comparteixi cultura, lectura i solidaritat.
És hora que les dones de Badalona tornin a agafar-se de la mà en un espai que les reconegui. La ciutat no pot permetre’s continuar perdent la seva essència femenina.
Mari Carmen Lozano Pareja
Badalona
