Ni nenes, ni noies, ni dones!
Estic cansada que davant de qualsevol activitat cultural, esportiva, artística o del que sigui, es posi el qualificatiu de “dones” al davant quan són elles les protagonistes. A veure, les “tres dones de l’equip de so de Sirat” són les tècniques de so de Sirat, i punt. Les professionals del so, i punt. Parlem amb propietat! El senyor Lluís Llach diu orgullós que quan van aparèixer les líders, les activistes Muriel Casals i Carme Forcadell, les anomenava “les nenes”. Molt mal fet. Mal exemple has donat. Les noies del Barça de futbol o de l’hoquei són les jugadores. Les dones a la ciència són les científiques. Les dones a l’empresa són el personal, les caps, les empresàries, segons el càrrec. Les dones al cinema són les directores, les actrius, les cineastes. Les dones del govern són les conselleres, les diputades o les presidentes. Realment creieu que posar “dones” al davant és necessari? Per què? Potser seguiu amb la certesa falsa que les produccions dels homes són universals i les de les dones només són representatives de les dones, però aquesta creença és un error garrafal. Les dones som persones abans que res i el que fem i diem és tant o més universal que els discursos i les produccions masculines.
Fixeu-vos que mai veureu expressions com “homes científics”, “homes polítics” o “homes de l’equip de so” de tal o tal pel·lícula. Per què quan una programació és 100% masculina, mai veureu al cartell “mirada masculina” i quan és 100% femenina, sempre es deixa clar que és una “mirada en femení”? Doncs això. El llenguatge és una de les trampes del poder patriarcal i depèn de nosaltres donar-li la volta!
Rosa Vendrell Miret
Sant Pau d'Ordal
El dret a dormir
Dormir no és un caprici: és un dret elemental. Un dret tan senzill i tan imprescindible que només el notem de debò quan ens el prenen. I, tanmateix, en massa llocs, la nit s’ha convertit en territori de màquines, motors i maniobres que no respecten ni el silenci ni les persones. No sembla gaire raonable que, mentre una ciutat dorm –o ho intenta–, alguns polígons industrials, supermercats o empreses properes funcionin amb sorolls estridents com si la nit fos un simple apèndix del dia. El descans de la gent no hauria de quedar subordinat a la comoditat logística d’uns quants.
La vida econòmica és necessària, sens dubte; però la convivència també ho és. Dormir sense aquests sorolls és una qüestió de salut, però també de dignitat cívica. Una societat que no protegeix el descans dels seus ciutadans difícilment pot presumir de gaire civilització. Si acceptem que hi ha horaris per a moltes activitats, també n’hi hauria d’haver per al soroll.
I encara hi ha un altre detall, sovint oblidat: paguem impostos. No per caprici, sinó perquè les institucions garanteixin unes condicions mínimes de vida. Entre aquestes condicions hi hauria d’haver, sense discussió, la possibilitat de dormir de nit sense el concert metàl·lic de maquinària aliena.
Cesca Barti
Banyoles
Vagues a l’educació
Les vagues recents a l’educació secundària catalana no són cap gest exagerat ni corporatiu. L’increment salarial proposat queda molt per sota de la pèrdua de poder adquisitiu. A això s’hi afegeixen les promeses incomplertes pel departament d’Educació. Tampoc no hi ha cap mesura concreta per reduir ràtios a les aules, millorar el currículum o donar resposta a les demandes del professorat de diverses especialitats, és a dir, el malestar no és només econòmic. A més el procés de negociació ha estat percebut com opac i precipitat, amb decisions preses sense una representació real del col·lectiu docent i només amb dos sindicats minoritaris de l’educació catalana.
David Rabadà Vives
Barcelona
