1. Al febrer, els premis Goya del cinema espanyol es van lliurar a Barcelona. Al març, Cornellà va acollir un Espanya-Egipte de futbol que ha donat la volta el món pel càntic, massiu, de “Musulmán el que no bote”. A l’abril, a les portes de Sant Jordi, AENA s’inventa un premi literari a obra publicada amb un milió d’euros per al guanyador. La intenció de Maurici Lucena és recosir les lletres iberoamericanes a través d’un pont aeri literari, però el premi exclou qualsevol novel·la escrita en català, èuscar o gallec. Seguim? Quina una en preparen per al mes de maig? L’agenda d’espanyolització de Catalunya sembla cantada i estratègicament preparada. És, gairebé, una planificació de postguerra, feta amb més subtilesa i elegància perquè amb la cultura i l’oci tot passa millor. Després d’escapçar el Procés, després de decapitar-ne els líders i un cop tenen la tropa desmoralitzada, enrabiada o resignada, el pla per diluir l’independentisme residual és sistemàtic.
2. Políticament, ja fa setmanes que Gabriel Rufián té una idea. Clama per la unitat de les esquerres, més enllà del PSOE, per poder frenar democràticament el que sembla imparable a les urnes: l’adveniment de la dreta i l’extrema-dreta al govern d’Espanya. La setmana passada, acompanyat de l’exministra Irene Montero, Rufián va presentar a Barcelona allò que ja havia explicat a Madrid. La sala de la Universitat Pompeu Fabra no es va arribar a omplir però, mediàticament, l’acte va tenir cobertura de gran esdeveniment. De dues hores de xerrada, se’n van destacar tres titulars. “Sense unitat, ens mataran per separat”. “Hi ha qui pensa que l’extrema dreta s’atura a l’Ebre, i no és veritat”. I “li demano al meu partit que lideri això. I si m’hi va el càrrec, me voy pa casa”. El diagnòstic sembla encertat, el tractament que proposa, en canvi, ofereix massa dubtes i algunes contraindicacions. Anem a pams.
3. “Sense unitat, ens mataran per separat”. Que el portaveu d’Esquerra al Congrés sigui qui maldi per la unió que alliberi Espanya de la ultradreta grinyola. Matrimoni de conveniència, amb qui? Amb un Sumar que no suma? Amb un Podem que no pot? Bildu, segons les enquestes, pujaria una mica. ERC s’aguantaria. Això, esclar, si l’esquerra abertzale i l’independentisme anessin amb les sigles pròpies i mantinguessin la pròpia identitat. Si es refonguessin dins d’una marca espanyola, tururut. De la suma de perdedors en sorgirà una aposta guanyadora? No ho sembla.
4. “L’extrema dreta no s’atura a l’Ebre”. La frase ens avisa que, si guanyen el PP i Vox, aquí ja ens podem calçar. Res que no sabéssim. Rufián, que és el líder polític més ben valorat d’Espanya segons l’enquesta publicada ahir per La Vanguardia, va insistir que la seva proposta intenta protegir Catalunya. No se li qüestiona la bona fe, però el punt de partida d’aquesta hipotètica coalició ja sortiria amb perdigó a l’ala. No és un projecte engrescador per anar a guanyar, sinó per anar a perdre pel mínim possible. A Catalunya. I a Espanya. O al revés. L’ordre dels factors ara no sembla que alteri el producte.
5. “Si m’hi va el càrrec, me’n vaig cap a casa”. Rufián vol que ERC lideri aquest procés d’unificació de les esquerres a tot Espanya. Junqueras no està pel tema. ERC, lògicament, tampoc. La seva trajectòria històrica i el seu passat recent no poden desembocar en aquesta rufianada que se li pot girar en contra. Recordem que el 2015 Rufián va arribar al Congrés pronosticant que “en 18 mesos" deixaria el seu escó "per tornar a la República Catalana”. Va anunciar, també, que no hi havia pla B. Onze anys més tard, desconcertats i decebuts, se’ns presenta un inesperat pla que ja no sabem ni quina lletra tindria. Que per frenar l’auge del feixisme calgui deixatar ERC dins d’una macedònia d’esquerres, amb massa fruita macada, no té solta ni volta.
