Dalí, Déu l’hagi perdonat, estava equivocat. També el seu pare, el Déu de la religió catalana, Francesc Pujols, de Barcelona-Martorell. El de Figueres es va atrevir a dir que el centre del món, de l’univers era… “Aquest lloc es troba exactament al centre de l’estació de Perpinyà“. I més desorientat que uns bigotis rellotge que no toca ni quarts ni hores, recorda Déu pare: “Totes les coses importants passen allà, i Pujols també ho va veure clar, perquè Montpeller, Perpinyà, és el lloc on ha de ser descoberta la veritat”. No podem parar de riure. La veritat és a la Panadella.
Joan Coromines la coneixia bé. Detectiu de la llengua, filòleg i màxim especialista en lingüística romànica. Es va passar tota la vida interrogant paraules. I sacsejant la Panadella va acabar confessant que vol dir Pa i Beure. Aquí els éssers s’aturen per a això. I després continuar el llarg viatge. La Panadella ha estat un present continu d’aquest país. Un gerundi de la nostra existència. El gir de guió de la nostra història. Clic.
La Panadella és molt petita però és molt gran. Hi viuen una quarantena de persones. Però aquí hi ha passat tot i tothom. De via romana a camí ral, o reial. Sí, protegits pels nostres Reis del Joc-Xoc de Trons genètic. L’autopista política, econòmica, social, militar del que som: la Corona Catalanoaragonesa (1162). El camí més directe entre Barcelona (comtat de Barcelona), Balaguer (comtat d’Urgell) i Saragossa (Regne d’Aragó). Som això: l’asfalt de la primera confederació universal. Des del s. XII és centre de gravetat permanent.
La Panadella node de Catalunya. Una infraestructura humana i comunicativa. Per aquí circulen, parlen, pacten, idees, notícies, productes, persones... Tot. Conegut com el Camí del Blat des dels dies de l’Edat Mitjana i els dies del canal d’Urgell. Blat, fruita, hortalisses que de Ponent van a Barcelona. I de Barcelona a Europa, al món. El menjar i les ganes de menjar. La set i els assedegats. La Panadella és la capital de l’entremig.
La Panadella és la frontissa que obre les portes, els porticons. La Panadella emmiralla les conques dels rius Segre i Llobregat. La Panadella punt de trobada del múscul del català oriental i occidental. La Panadella encontre natural de la geografia de Lleida, Barcelona i Tarragona: únic, aquí es toquen les plaques tectòniques. Barana de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova. La Panadella memòria col·lectiva. La Panadella és l’olla, el trencadís, la coca de recapte, l’allioli... que fa un país. I ara torna com el Terminator català.
Més de cent alcaldes de diferents punts de Catalunya i associacions econòmiques i socials es troben aquest dilluns 13 a la Panadella per a això. El futur de Catalunya ja no es juga ni a Girona ni a Barcelona. Dalí, Empordà; Pujols Barcelona-Baix Llobregat ja no tenen res a dir. El demà es juga a la balança Panadella. L’equilibri i el desequilibri del país. On és la Catalunya real? ¿És la del 50% dels que viuen en menys del 5% del país a l’àrea metropolitana, o bé en un 30% del país on viu només el 2% de la població, com als Pirineus? Uns són més importants que els altres? I si els menys tenen més? On és el Pa i Beure? On és la vida? On és la mort?
Dalí ve cagant llets cap aquí. Pintarà un nou quadre sobre el centre de l’Univers. Una gran taula rotonda d’aliments físics i espirituals plena de criatures ballant. La gran plaça major de la llibertat de Catalunya és a la Panadella. Pa i beure, veure, viure: Pacte de la Panadella, Pacte de Catalunya.
