L’amaratge de la càpsula Orion dissabte a la matinada que suposava el final de la missió de l’Artemis II va ser d’una espectacularitat i un suspens extraordinaris. En l’etapa més perillosa de la missió entren en joc altres elements, com la bellesa de les imatges, la violència del contacte amb l’atmosfera i l’eventual pèrdua de connexió amb la tripulació.
A TV3, després de la gala d’Eufòria, es va fer un especial informatiu amb la severa austeritat que caracteritza aquestes emissions. Jaume Freixes i l’astrònom Ignasi Ribas van resoldre correctament un esdeveniment històric que, televisivament, potser s'hauria pogut fer lluir una mica més. La sensació de soledat i d’emissió inhòspita feia una mica de pena. És una llàstima que TV3 no aprofiti aquestes oportunitats per promocionar el directe. Demostraria ambició periodística i que, més enllà de la plataforma digital, l’antena encara li importa.
A La 1, Lorenzo Milà va conduir el programa especial amb la col·laboració de la cap de meteorologia i astrofísica de TVE Mònica López, la periodista Melanie Stüber –que ha cobert la informació de l’Artemis– i el director de missions espacials d’Indra Space Systems Simone Centuori. Van entrevistar experts i van comptar amb un intèrpret per traduir la línia interna del senyal de la NASA. El problema va ser la competició entre els col·laboradors per intervenir, trepitjant-se els uns als altres, parlant a sobre de les connexions amb la NASA i oblidant un fet essencial: l’emoció. Fins i tot en el moment crític que la càpsula va xocar amb l’atmosfera, es va afegir en pantalla el titular "Silencio en las comunicaciones". S’hauria pogut notar aquest silenci, la tensió a la sala de control i el patiment general. Destacar l’instant de risc posant la màxima atenció en la imatge. I, paradoxalment, allò es va convertir en una olla de grills, una tertúlia caòtica en la qual els canals d’àudio se superposaven. Per a l’espectador era difícil entendre res. Per acabar-ho d’adobar, en el moment de rescatar els tripulants i recuperar la càpsula del mar van anar a publicitat. Ens vam quedar sense veure-ho.
Hi ha una altra circumstància, comuna a totes dues cadenes, que diu molt del nostre temps. S’estaven emetent unes imatges insòlites d’una gran espectacularitat. La sensació de por i fascinació ho converteixen en un instant sublim. Les imatges de l’apropament a la Terra, el reflex dels astronautes en el vidre de la càpsula, el desplegament dels paracaigudes, l’impacte amb el mar... són espectaculars. I la televisió tapa la pantalla: cobreixen una cinquena part de la imatge amb el rètol del titular, hi posen un codi QR, l’etiqueta per comentar-ho a les xarxes, la mosca de la cadena, l’hora, el rètol que diu que és en directe, la web on trobar més informació i requadres annexos amb els presentadors i comentaristes. Tapen fins i tot les dades de velocitat i distància que ofereix la NASA, que serien interessants de veure. ¿On queda la bellesa de les imatges? ¿On queda el respecte per la integritat visual dels fets?
