Aquest dijous, als protagonistes del programa La revuelta els van servir l’humor amb safata de plata. Havien rebut la resolució de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre una denúncia que havia interposat la UTECA, la Unió de Televisions Comercials en obert. El conflicte té un origen estrictament normatiu: RTVE no pot emetre publicitat convencional i només pot incorporar anuncis en forma de patrocini en programes de contingut cultural o esportiu. La denúncia partia de la premissa que La revuelta vulnerava aquest marc legal. La CNMC ho contradeia amb un redactat desconcertant que justificava l’emissió com a cultural. “El programa está presentado por su director en clave de humor y tiene un gran dinamismo”. I afegia que Broncano apareixia a l’escenari “con gran energía y viveza”. El text de la resolució era tan delirant que el mateix presentador i el col·laborador Jorge Ponce es reien de les filigranes argumentals, per exemple a l’hora de descriure els continguts: “Se habló de los capibaras, del 'walking football' o del síndrome de Angelman y se entrevistó al actor Salva Reina y a la selección española de rugby”. Per tot plegat, l’ens regulador considerava que tot i ser un espai d’entreteniment, el format no era incompatible amb la dimensió cultural i, per tant, el patrocini no contravenia la normativa.
Òbviament, la denúncia de la UTECA no neix de la preocupació sobre els continguts culturals de la televisió pública, sinó que es tracta d’una estratègia per combatre la competència que fa La1 a les privades en aquella franja televisiva, especialment contra El hormiguero. Però, així i tot, és inevitable considerar que el criteri de la CNMC és, com a mínim, discutible. Potser no tant per la conclusió —que pot respondre a una interpretació laxa de la norma— com pels arguments que la sustenten. L’informe resumeix la presència ocasional de temes per forçar una connexió amb qüestions de valor cultural. Però que un programa mencioni una malaltia rara, un esport minoritari o un animal exòtic no el converteix precisament en cultural ni divulgatiu. La revuelta ha normalitzat que un grup d’homes de quaranta anys parlin entre ells com si en tinguessin deu, toquin el timbal, s’insultin entre ells cridant-se “alcohólico”, facin bromes amb les drogues o li preguntin al convidat: “¿Prefieres estar comiendo macarrones y encontrarte un pelo de coño o estar comiendo un coño y que haya un macarrón?”. Quan han parlat de malalties o abordat temes mèdics, l’endemà un expert ha hagut de corregir les informacions que van donar. Convertir tot això en programa cultural és grotesc. En comptes de ser La revuelta qui s’adapta a un criteri cultural passa a ser el criteri cultural el que s’adapta al programa. Si un òrgan regulador, per necessitat o conveniència, comença a estirar el concepte de cultura fins a fer-lo encaixar amb qualsevol cosa, està desactivant el valor real de la cultura i la funció de la televisió pública.
