Responsabilitats a dit: un vici molt nostre
Atribuir responsabilitats és una cosa seriosa. Té a veure amb accions lliures, amb decisions preses conscientment i amb les conseqüències previsibles —també les col·laterals— d'allò que fem o deixem de fer. No és una eina per desfogar-se ni un joc retòric de cafè.
Tanmateix, avui s'han normalitzat actituds profundament irresponsables: si plou massa, si una carretera s'inunda, si hi ha molta gent al carrer o si venen turistes, sempre hi ha algú a qui assenyalar encara que no hi tingui res a veure. És còmode, però fals.
Si una via està en mal estat, cal mirar primer si qui n'era responsable ha fet la seva feina. Són lamentables els polítics que demanen dimissions sense saber què ha passat ni tenir cap dada, només moguts pels seus interessos. A aquests, més que escoltar-los, potser caldria retirar-los "el carnet de polític": perquè manifesten ser, precisament, uns "irresponsables".
Atribuir bé les responsabilitats és una exigència bàsica d'ètica pública. I assumir les conseqüències de les falses acusacions, una obligació que hem oblidat massa sovint.
Xavier Serra Besalú
Girona
Intel·ligència artificial i seny
Vivim en un món en transformació constant: canvien les formes de viure, de comunicar-nos i de pensar. En aquest context, la irrupció de la intel·ligència artificial s'ha convertit, en molt poc temps, en una eina d'ús cada vegada més generalitzat, especialment entre les generacions que ja han crescut immerses en l'era digital.
La IA obre interrogants legítims. És lícit utilitzar-la per a tot? Quins límits hauria de tenir? Pot comportar riscos? Contribueix a la pèrdua del pensament crític? No hi ha respostes simples, però potser la clau rau en una paraula tan nostra com difícil de traduir: el seny.
El seny ens indica que la IA pot ser molt útil per assumir tasques repetitives, ordenar informació o estalviar temps en processos mecànics. Però també ens adverteix que delegar-hi la reflexió, el criteri o l'esforç intel·lectual és una renúncia perillosa. La tecnologia no és el problema: ho és l'ús que en fem. I, com gairebé sempre, el més intel·ligent continua sent actuar amb seny.
Francesc Pibernus i Vinardell
Torroella de Fluvià
Canviant el relat de Hollywood
L'altre dia, de bon matí, mentre esmorzava, la meva parella em va dir amb un to tan sorprès com tranquil:
—Estan bombardejant Caracas.
Li vaig proposar d'imaginar com m'ho hauria dit si algú estigués bombardejant Nova York. Silenci.
Des de finals de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units s'han erigit en salvadors d'Europa i del món. Hollywood hi ha tingut molt a veure. Qui no ha sentit empatia pels bons cowboys americans que lluitaven contra els malvats indis? Qui salva la Terra d'un asteroide? Qui defensa la humanitat d'una invasió extraterrestre?
Canviar aquest relat és sorprenentment difícil, tot i que figures com Trump ens ho posin fàcil. Quan pensem en una gran tragèdia global, molts encara tenim gravada a la memòria una data concreta: el dia que van caure les Torres Bessones.
Potser ja és hora de començar a posar dia i any a totes les atrocitats comeses arreu del món i de recordar que una vida val exactament el mateix, independentment d'on s'hagi nascut. D'una vegada per totes, fer justícia —no la del xèrif— i canviar el relat.
Roger Deulofeu Cànoves
Girona