Hi ha guerres i guerres?
Sortim al carrer contra les agressions militars quan la injustícia ens commou, i cridem: “No a la guerra!” I fem bé. A totes les guerres moren innocents, i tothom hi pateix. Gairebé sempre hi ha un agressor i un agredit, tot i que la política després ho emboliqui. L’oposició a la violència sembla de consens. Però el crit no és pas sempre prou equitatiu. Hi ha conflictes que mouen a manifestar-se i al compromís actiu —com les agressions recents a Palestina després dels assassinats del 7 d’octubre—, i d’altres que generen un rebuig més tímid, amb la boca petita: la invasió d’Ucraïna, del Sudan, i tants escenaris oblidats. Ara s’hi afegeixen nous fronts: l’Iran, atacs del Pakistan contra l’Afganistan. En alguns casos, la resposta pública sembla dependre més de la pressió mediàtica o de la ideologia que no pas d’un principi ferm. Com si hi hagués morts més o menys innocents. Defenso que el “No a la guerra!” sigui coherent. Joan Pau II ho va dir amb claredat: “La guerra no és mai una solució”. En cas d’haver-n’hi, l’ús de la força ha de ser estrictament defensiu i protector. La realitat és complexa, és cert. Però la coherència moral no hauria de dependre del relat dominant ni de les narratives que ens venen. O potser sí que hi ha “guerres i guerres”?
Xavier Serra
Girona
Dones invisibles
Es parla molt d’educació sexual, però on és l’educació amb perspectiva de gènere? On queda una història que enfoqui i contempli els assoliments d’homes i dones per igual? Hi ha moltes preguntes que no sabríem respondre si no ens haguéssim format a nosaltres mateixes. Quina funció realitzaven les dones en la prehistòria? Quines pintores destaquen en cada època? Va haver-hi filòsofes importants? En tots els llibres (des de parvulari fins a batxillerat) hauria d’haver-hi representació femenina, d’igual manera que masculina. És més, jo proposaria que els llibres educatius haguessin de passar un test que mesurés l’aparició i visibilitat de les dones. Sempre hi haurà una versió esbiaixada de qui relata els fets. Tot i així, s’ha de contrastar la informació des de diversos punts de vista, en comptes de fer-ho exclusivament des del punt de vista masculí. La història és de qui l’explica i, fins ara, els homes han tingut aquest poder.
Laura Pascual López
Barcelona
Gaudir del teatre sense interrupcions
Vaig tenir la “sort” de veure l’obra de teatre La corona d’espines, de Josep Maria de Sagarra, al Teatre de La Llotja de Lleida. I ho poso entre cometes perquè, malauradament, i per culpa de la falta d’educació i de respecte d’alguns espectadors, vam haver d’aguantar uns quants telèfons mòbils (jo en vaig comptar vuit) sonant. I no un, ni dos, sinó fins a tres cops. I en moments claus de la representació, on les paraules i els silencis et fan emocionar. Es tracta d’una obra meravellosa, amb una càrrega dramàtica enorme i fantàsticament interpretada per totes les actrius i actors. I em faig creus del que deu ser haver de concentrar-se en un text extremadament difícil tenint interrupcions contínues de persones que no tenen la decència de posar els seus mòbils en silenci. Només actors i actrius de la qualitat dels que eren a l’escenari en són capaços. Com a lleidatana sento molta vergonya pel que va passar i per això vull enviar les meves disculpes a tota la companyia. També vull aplaudir les paraules totalment encertades de l’actriu Àngels Gonyalons quan va acabar la representació, cridant l’atenció a les persones que amb una absoluta falta de respecte ens van malmetre moments claus de l’obra, especialment al final.
Alexandra Ferrero Bisart
Lleida