Laura Ràfols: De la porteria del Barça als castells de la Sagrada Família

Castells i futbol. Futbol i castells. Aquestes han sigut les dues grans passions de Laura Ràfols al llarg de la seva vida. Nascuda a Vilafranca del Penedès, els castells els ha viscut de ben petita. Ara, després d'una trajectòria en què va ser la portera del Futbol Club Barcelona durant catorze temporades, ha entrat a formar part d'una colla castellera. No a la capital penedesenca, sinó als Castellers de la Sagrada Família.

Nascuda a Vilafranca, els castells es porten a la sang.

— La meva família forma part dels Castellers de Vilafranca de tota la vida i molts amics meus de l’escola en feien. A casa, per Sant Fèlix, sempre s'havia anat a berenar després dels castells. A mi els castells sempre m'han agradat molt, però no els he pogut fer fins ara, perquè estava jugant.

En el futbol també hi va començar de petita?

— A casa meva no agradava, el futbol, però vaig començar a jugar amb quatre anys i no era compatible. 

En els anys de futbolista, va compartir l’afició amb companyes?

— Hi havia moltes festes majors que gent de l'equip havíem anat a veure’ls. Sobretot les que venien de fora flipaven fort. No sabien què era.

Del futbol se'n retira amb 28 anys per dedicar-se a la fisioteràpia. Era la realitat del futbol femení de fa uns anys?

— Sí, jo havia estudiat perquè també m'agradava i sabia que tard o d'hora hauria d'acabar treballant d'alguna cosa. Ara treballo en un centre de rehabilitació esportiva.

Un cop retirada, els castells tornen a aparèixer.

— Amb la meva parella ens movem pel barri de la Sagrada Família, i un dia amb uns amics vam anar a un taller de castells al costat de casa. Vaig ser bastant instigadora d’anar-hi. A mi m’agraden els castells, però mai n’havia fet. Vam anar a veure la Mercè de fa dos anys i el dimarts següent ja anàvem a l'assaig.

L’exigència del futbol i els castells és equiparable?

— Jo no ho veig com a exigència, sinó més com a compromís amb l’equip i amb la colla. Dediquem hores a una cosa que ens agrada per poder anar a la diada. Seria com un símil entre els entrenaments i els partits.

La confiança és clau en els dos àmbits.

— És diferent, perquè al final en una colla hi ha moltíssima més gent que en un vestidor. En el vestidor on jo estava, havies de guanyar sí o sí, els objectius eren molt clars. La similitud que hi trobo és la sensació d'haver assajat moltes coses. La sensació de fer un castell, després d'haver-lo assajat durant molt de temps, és una alegria, i l'adrenalina és la mateixa que abans d’un partit important. Al final és una activitat d'equip, de cohesió entre uns i altres.

On ha viscut més aquests grans esclats d’alegria?

— Hi ha molta gent de la Sagrada Família que hi porta molt de temps, que t'ensenyen a estimar aquests castells, i això fa que aquesta alegria sigui no només teva. Saps el que suposa per a molta gent de la colla que hi ha invertit moltes hores. La part xula és que comparteixin el mateix èxit gent totes les edats, des de l’enxaneta fins a qui està al final de la pinya.