La bellesa: supervivència o estètica

No fa gaire, Manu Prakash, un físic de la Universitat de Stanford, va plantejar una pregunta retòrica que resulta sorprenent. “Per què hi ha tanta bellesa?” Encara que Prakash estigués captivat per les formes que les larves d’estrella de mar dibuixen a l’aigua marina en desplaçar-se, el tema que va portar a col·lació és un autèntic misteri: per què existeix la bellesa? Què en justifica la mera existència?

Richard O. Prum, ornitòleg i biòleg evolutiu de Yale, ofereix una resposta parcial a aquest interrogant en el seu nou llibre The evolution of beauty: How Darwin’s forgotten theory of mate choice shapes the animal world and us. A l’obra, el doctor Prum aborda un cert tipus de bellesa (la varietat “que n’està de bo/bona”) i ho fa principalment en relació amb les aus, no pas respecte als éssers humans. I la seva resposta és, ras i curt, que la bellesa és el que agrada a les aus femella, i per això és un criteri de tria.

Tot i que aquesta contestació no serveixi de res a l’hora d’entendre l’atractiu de la dinàmica de fluids o de la volta celeste de nit, el doctor Prum mira de revifar i estendre una opinió que ja va sostenir Charles Darwin al segle XIX i que, fins i tot avui dia, té ressonàncies revolucionàries.

Com es tria una parella

La idea és que, quan trien parella (i entre les aus és majoritàriament la femella qui ho fa), els animals prenen decisions que només es poden qualificar d’estètiques. Perceben una mena de bellesa. Prum la defineix com a atracció codesenvolupada per mitjà de l’evolució. Desitgen aquesta bellesa, que sovint pren la forma de plomes vistoses, i els seus desitjos canvien el curs de l’evolució.

Tots els biòlegs reconeixen que les aus trien parella, però l’opinió predominant és que la parella que escullen és la més apta en termes d’estat de salut i bona genètica. Els ornaments o els motius decoratius no són més que senyals que reflecteixen l’aptitud. Aquesta utilitat és objectiva. Per contra, la idea de bellesa del Dr. Prum i de Darwin és una cosa més subjectiva sense cap significat més enllà del seu atractiu estètic.

El Dr. Prum vol empènyer els biòlegs evolutius a replantejar-se les creences sobre la utilitat i la bellesa. Però també vol arribar al públic general amb un missatge clar: el desig de triar la parella no va començar amb els humans; també s’observa en ànecs, faisans i altres bestioles.

“Als animals els importa la llibertat d’elecció -afirma-. Hem esquivat el tema del desig amb explicacions en comptes de mirar d’entendre’l o explicar-lo. Aquest és un dels canvis més importants sobre els quals tracta el llibre”.

Darwin i la selecció sexual

Per entendre el seu parer, és convenient parlar una mica d’història. Darwin va plantejar la famosa idea de l’evolució per selecció natural, el que sovint s’anomena supervivència del més apte. Per explicar-ho en quatre pinzellades, els trets heretats pels éssers vius, des de la velocitat fins al color, passant per l’olfacte, varien. Els trets dels individus que sobreviuen més temps i tenen més descendència esdevenen més comuns. D’aquesta manera, amb el pas del temps, els antílops més ràpids tenen més cries, les més ràpides entre elles tenen més descendència i els antílops acaben sent molt veloços.

Però la reproducció no només té a veure amb sobreviure i mantenir-se sa prou temps per aparellar-se. Cal trobar una parella i, en moltes espècies, cal que la parella et triï a tu. Aquest procés és la selecció sexual. Les aus femella solen ser les que trien, i les seves tries poden donar lloc a aus mascle increïblement acolorides i a algunes que són dansaires virtuoses o dissenyadores d’alcoves impressionants, com els arquers. Si, a tall d’exemple, a les femelles els agraden els mascles amb la cua llarga, els mascles que tenen la cua llarga tenen més descendents i els descendents que tenen la cua més llarga es reprodueixen més. Finalment, l’espècie acaba sent coneguda per la llargària de la seva cua.

Maydianee Andrade, biòloga evolutiva i vicedegana de la Universitat de Toronto que es dedica a l’estudi de la selecció sexual i a l’ensenyament de l’evolució, afirma: “La recerca de parella per part de les femelles es pot equiparar amb la recerca d’aliment. Què busquen les femelles? El fet de portar una cua gegantina al darrere pot dir alguna cosa a la femella”. I conclou: “Un mascle que sobreviu amb una cua grossa i pesada és més impressionant que un que sobreviu amb una cua curta”.

Supervivència o simple bellesa

Però pot ser que la supervivència no hi tingui res a veure. Alguns pinsans femella recobreixen el niu amb plomes blanques, potser per camuflar els ous del mateix color. En un experiment, les femelles preferien els mascles amb plomes blanques afegides al cap a la resta de mascles. Semblava que es tractés d’una elecció estètica i demostrava allò de “per a gustos, colors”.

Darwin esgrimia que l’elecció selectiva de la parella és diferent de la selecció natural perquè sovint les femelles prenen decisions en funció del que fa goig, de la bellesa tal com la perceben elles i no en funció de la supervivència o alguna qualitat objectiva com ara la velocitat o la força. Els científics d’aquell temps van reaccionar de manera negativa a aquesta afirmació, en part per l’èmfasi que posava en les femelles.

Alfred Russel Wallace, que va plantejar la teoria de l’evolució al mateix temps que Darwin, s’inclinava per la idea que els colors i les formes tenen algun significat: o bé indiquen que l’exemplar és un ocell de l’espècie correcta o bé són un senyal d’aptitud subjacent. Potser només un mascle fort i sa pot mantenir una cua grossa i formosa.

Arribats a aquest punt, cal fer un salt endavant fins als anys 80 del segle passat. En aquells moments, el corrent de pensament predominant sobre l’evolució va fer un tomb considerable en favor de la idea que els ornaments i el plomatge vistós són indicatius d’una aptitud subjacent. “Els animals amb els millors ornaments eren els millors mascles”, assevera el Dr. Geoffrey Hill, professor de la Universitat d’Auburn. Aquest fenomen s’anomenava “senyalització honesta” de l’aptitud genètica subjacent. La idea “va subjugar gairebé del tot el que era l’antiga idea de bellesa”.

Una selecció sexual més complicada

El Dr. Hill n’estava del tot convençut. Diu: “Estava ben segur que podia explicar tots els ornaments de tots els animals atribuint-los a la senyalització honesta”. Però afegeix que des de llavors s’hi ha repensat. Hi ha algunes formes d’ornamentació extremes que, al seu parer, no senyalitzen res, sinó que són producte de la mena de procés que propugna el Dr. Prum. “No es pot explicar la cua d’un paó fent referència a la senyalització honesta”, assegura.

El mateix Darwin, explica el Dr. Hill, “estava del tot insatisfet amb la seva obra sobre la selecció sexual”. A més, el corrent de pensament predominant de la biologia evolutiva no és hostil a atribuir a l’elecció arbitrària femenina un paper parcial. Recentment, el Dr. Hill ha advocat per combinar diversos processos diferents per explicar la selecció sexual.

La lluita intel·lectual per la bellesa

El Dr. Prum és donat a l’entusiasme i a la disputa intel·lectual. Ja sap el que és formar part del bàndol guanyador amb idees que, en un principi, eren impopulars. Quan era estudiant va fer costat als investigadors que volien canviar la manera de classificar els animals per posar de relleu la seva ascendència evolutiva. La nova idea va rebre el nom de cladística i actualment és la preponderant. També va ser un dels primers partidaris de la idea que les aus descendeixen dels dinosaures, una altra idea nova que avui dia és hegemònica.

Però un aspecte concret del seu argument és el seu profund malestar davant de la idea que es doni per descomptat que gairebé tots els canvis evolutius són adaptatius i contribueixen a l’aptitud dels éssers vius. Dit d’una altra manera, si un peix és blau, ha de ser blau per algun motiu. El color l’ha d’ajudar a defugir els depredadors o acostar-se d’amagat a les preses, o resultar-li útil d’alguna altra manera. Per tant, la bellesa ha de ser adaptativa o ser una manifestació de qualitats subjacents que siguin adaptatives. Tot comportament, ornament o tret és útil fins que es demostri el contrari.

Això és al revés, diu el Dr. Prum. Des del moment que els animals tenen preferències estètiques i prenen decisions selectives, és inevitable que aparegui la bellesa. “La bellesa es dona”, diu ell, i se l’ha de considerar no adaptativa fins que es demostri el contrari.

Per proposar aquesta hipòtesi recolza en l’obra de Mark A. Kirkpatrick, de la Universitat de Texas, que estudia la genètica de poblacions, la genòmica i la teoria evolutiva i ha llegit parts del seu llibre The evolution of beauty. “Estic molt impressionat que en Rick emprengui aquesta croada”, comenta el Dr. Kirkpatrick, que no està convençut que tots els aspectes de la selecció sexual es basin en eleccions arbitràries en favor d’una bellesa percebuda. De tota manera, el Dr. Kirkpatrick afirma que, si el Dr. Prum és capaç d’aconseguir que alguns científics més es qüestionin les seves assumpcions, “farà un gran servei”.

Per al Dr. Prum, almenys, hi ha una resposta parcial a la pregunta inicial. Per què són boniques les aus? “Les aus són boniques perquè són boniques als seus propis ulls”.