La inflamació, l'epidèmia silenciosa que accelera el càncer o l'Alzheimer

La inflamació està de moda. O més que la inflamació, l’antiinflamació. Les xarxes en van plenes, d’influencers i de consells per desinflamar-nos: dietes, suplements, batuts, aliments antiinflamatoris. Però, què vol dir exactament que estiguem inflamats? Quin impacte té en la salut? Tan dolent és?

Comencem pel principi. El cert és que, malgrat la mala fama dels darrers anys, la inflamació per se no resulta perjudicial. Tot el contrari, és un mecanisme essencial de defensa de l’organisme per combatre patògens, com ara virus i bacteris; per convertir les vacunes en protecció a llarg termini; per ajudar-nos a cicatritzar ferides, i per evitar que cèl·lules canceroses proliferin i generin un tumor.

“És absolutament imprescindible que tinguem inflamació per sobreviure”, assegura Sílvia Vidal, investigadora i coordinadora del grup de malalties inflamatòries de l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

“Es tracta d’una resposta natural i beneficiosa de l’organisme per protegir-nos, i pot aparèixer en qualsevol part del cos”, prossegueix Vidal, que destaca que aquesta actuació crucial del sistema immunitari és aguda i està en marxa un període curt de temps.

Per exemple, posem per cas que estem cuinant i ens fem un tall amb el ganivet; en aquell instant, les cèl·lules de l’àrea danyada comencen a alliberar molècules que capten les cèl·lules immunitàries que circulen per la sang, sobretot els neutròfils, que circulen atents als senyals que puguin trobar en els vasos sanguinis. Aquests entren a la zona de la ferida, reconeixen el dany i potencials patògens, i engeguen l’alarma del sistema immunitari.

És aleshores quan es posa en marxa una orquestra d’accions: els vasos sanguinis de la zona es dilaten i es fan més permeables per facilitar que arribi la sang i, per tant, més cèl·lules immunitàries. Això provoca que sentim inflor, calor, dolor a la ferida i que s’enrogeixi. Els glòbuls blancs es presenten a la ferida i es mengen els potencials bacteris que ens poden haver entrat amb el tall. La pus que de vegades supuren les ferides és un signe que els glòbuls blancs han fet la seva feina i després han mort. Finalment, arriben més glòbuls blancs a netejar els danys i a reparar els danys. Quan es resol el problema, els mateixos senyals que han engegat l’alarma s’apaguen, i el sistema immunitari torna a l’equilibri. Això seria un episodi d’inflamació aguda.

Quan l’alerta falla

Ara bé, els problemes de salut comencen quan aquesta resposta del sistema immunitari no es desactiva en un període curt de temps i es converteix en crònica. I a més, en lloc d’estar localitzada en una part del cos, s’estén com una bassa d’oli per tot l'organisme, perquè aleshores pot provocar danys irreversibles en els teixits.

La recerca científica de les darreres dècades ha associat una inflamació crònica sistèmica amb un risc augmentat per desenvolupar una infinitat de problemes de salut, des d’asma fins a obesitat, problemes cardiovasculars, neurodegeneració, depressió i càncer. També pot contribuir a fer aparèixer malalties autoimmunitàries, com artritis reumatoide, síndrome de Crohn o esclerosi múltiple.

Si féssim un símil, el sistema de defensa de l’organisme vindrien a ser policia, bombers i serveis mèdics que acudeixen a un accident o a un incendi. Arriben alertats per les trucades de veïns o de testimonis, actuen, resolen la situació, restauren el trànsit i se’n van. Fins aquí, tot bé.

Però si comencen a rebre falses trucades de diferents parts de l’organisme o es confonen i fan actuacions a tort i a dret atacant cèl·lules i teixits que no tenen danys o que no són patogènics, generant inflamació, es produeixen danys col·laterals que, mantinguts en el temps, poden arribar a ser greus i desencadenar altres problemes de salut. A més, el sistema d’emergències s’estressa i extenua, d’estar contínuament actuant a tot arreu, cosa que provoca que respongui de manera més ineficient a amenaces reals, com ara un càncer.

“Molts dels mecanismes d’inflamació poden danyar les cèl·lules de l’entorn que estan sanes. Al final, [la resposta immunitària] és com si fos lleixiu que es llença sobre una àrea: elimina el patogen, però també es carrega les cèl·lules del voltant. Per això, si el mecanisme inflamatori es perpetua molt de temps, danyarà tot el teixit”, ressalta Vidal.

I la situació, a més, s’agreuja a mesura que anem envellint, quan el sistema immunitari comença a perdre finesa, es fa més ineficient i comença a cometre errors i a no combatre de manera tan efectiva les amenaces. Fer anys també és un procés que s’associa a nivells majors d’inflamació. Les persones grans, amb freqüència, solen encadenar infeccions d’orina o respiratòries. De fet, a partir dels 50, però sobretot dels 60, augmenta la quantitat de molècules inflamatòries que circulen per la sang. A partir dels 65 és freqüent que la majoria d’adults tinguin almenys una malaltia crònica, que es retroalimenta amb la inflamació, com ara càncer, diabetis tipus 2 o patologia cardiovascular. I a partir dels 85, una de cada tres persones a Catalunya té Alzheimer.

Un estil de vida proinflamatori

Però, per què el senyal d’alarma no es desactiva? Per diversos motius: de vegades passa que les cèl·lules obliden enviar senyals per desactivar la inflamació un cop passada l’amenaça; en d’altres, l’amenaça original no marxa del tot, com en el cas de les infeccions bacterianes persistents o d’un tumor. O també pot ocórrer que el cos respongui a una amenaça que no existeix, com és el cas de les malalties autoimmunitàries.

En molts casos, també, es generen cercles viciosos dels quals és complicat sortir. Pensem en el colesterol dolent: pot acumular-se en les artèries, bloquejar-les i provocar greus problemes cardiovasculars. Per això, quan el sistema immunitari detecta que es comença a dipositar aquesta substància a les parets dels vasos sanguinis, intenta eliminar-lo. Ho fa generant inflamació: glòbuls blancs –neutròfils– que arriben al lloc on està el colesterol i que demanen reforços secretant molècules proinflamatòries, que a més d’inflamar la zona, l’artèria, comencen a danyar el teixit.

Si el colesterol continua adherint-se a les parets dels vasos, la inflamació continua, però no es limita només a les zones on hi ha les plaques de colesterol. Com que el sistema immunitari circula a través de la sang per tot el cos, les molècules inflamatòries es reparteixen per tot arreu. Per això “tens més probabilitat que el sistema cardiovascular s’alteri”, alerta Vidal.

Al final, apunta Antoni Castro, cap del grup de recerca en medicina interna de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) Dr. Josep Trueta, tots els sistemes de l’organisme estan relacionats: l’immunitari, el metabòlic, l’hormonal i el cardiovascular.  

De fet, és per això que cada cop més estudis científics estan trobant correlacions entre l’estil de vida i el grau d’inflamació. Hi ha treballs recents que han conclòs que en poblacions de l’Amazones, per exemple, la gent no està tan inflamada com en poblacions occidentals. I dins dels països industrialitzats, sovint hi ha diferència entre els entorns rurals i els urbans. Una alimentació inadequada, el sedentarisme, l’estrès crònic i l’exposició a tòxics ambientals fan un còctel summament perjudicial, que ens desproveeix del nostre escut natural.

“Si tens un sistema immunitari en continu estat d’alerta, exhaust de generar inflamació, quan arribi una amenaça real, com un càncer, no podrà respondre”, adverteix Vidal.

I què podem fer?

Hi ha factors que podem controlar i altres que no, queda clar. El que sí que està a les nostres mans no és cap sorpresa, però sí una solució màgica, en el sentit que està arxidemostrat que funciona: portar uns bons hàbits de vida és la millor garantia per envellir de la forma més saludable possible.

Què vol dir bons hàbits de vida? Doncs fer exercici de manera regular, que és una de les millors medicines que tenim, que potencia la reparació de l’ADN i s’ha demostrat que redueix el risc de patir malalties greus. També descansar bé, mantenir l'estrès a ratlla i seguir una dieta saludable. I per dieta saludable cal entendre la mediterrània, “que afavoreix la microbiota intestinal, rica en fruites i verdures, en fruits secs, fermentats, cereals integrals, greixos saludables”, perquè “proporciona aliment per als bacteris bons de l’intestí, que secreten molècules antiinflamatòries”, aconsella Vidal, de l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau.

Per a Castro, de l’IDIBGI, ara mateix estem massa centrats tots, també la sanitat pública, a “destinar recursos al sistema sanitari, al diagnòstic i la curació, quan hi ha molts estudis de salut pública que demostren que el que realment milloraria la salut de la població seria evitar que aparaguessin els problemes de salut”. Sembla una bertranada i, tanmateix, no s’està implementant. “Hem d’invertir en salut, en vida sana, i no en medicaments per arreglar problemes que podríem prevenir”, conclou Castro.