Menopausa: sí, la teràpia hormonal és segura

“He vist la menopausa de les meves germanes grans com un patiment, amb molta agonia, gairebé com si estiguessin travessant una malaltia”. Amb aquestes paraules, la Sònia, una advocada de 49 anys, la més petita de cinc germanes, descriu l’estigma i el temor heretats d’una generació de dones marcades per la desconfiança que es va generar el 2002. Aquell any, la publicació de l’estudi Women's Health Initiative (WHI) va desfermar una alarma mundial al vincular la teràpia hormonal amb un augment del risc de càncer de mama i infarts. L’impacte va ser immediat: les prescripcions van caure fins a un 80% en molts països, i van deixar milions de dones en un estat de "desemparament" davant de símptomes que minvaven greument la seva qualitat de vida. “Tot i això, jo ja tenia consciència del que podia passar i sabia que, arribat el moment, em voldria tractar”, explica la Sònia.

Dues dècades després, el paradigma ha canviat. La doctora Elisa Llurba, directora del servei de ginecologia i obstetrícia de l'Hospital Sant Pau, subratlla que avui la ciència en fa una lectura molt més precisa: “Des que va sortir l’estudi el 2002, hi ha hagut una reanàlisi de les dades i nous estudis epidemiològics i metaanàlisis que han reavaluat aquest risc”. La confirmació més recent arriba des de Dinamarca: una macroinvestigació amb 800.000 dones, publicada el mes de febrer passat al prestigiós British Medical Journal (BMJ), conclou de manera contundent que la teràpia no incrementa el risc de mort, ni per causes cardiovasculars ni per càncer. L’error fonamental del WHI va ser ignorar que existeix un punt d’inflexió biològic: si les hormones s’inicien en la "finestra d’oportunitat", el cos les reconeix i les utilitza per protegir vasos i neurones; però si s’introdueixen tard en un organisme que ja ha après a funcionar sense, la resposta pot deixar de ser defensiva per tornar-se contraproduent.

L’assaig original de fa dues dècades va incórrer en un error de disseny fatal: la mitjana d’edat era de 63 anys. Estudiar la teràpia en dones que portaven deu anys sense estrògens, amb artèries que ja havien perdut l'elasticitat, va distorsionar els resultats. A més, el 30% presentava obesitat i un 10% eren fumadores, factors que van sobreestimar el risc cardiovascular en comparació amb una població sana. Finalment, l’estudi es va limitar a l’estàndard del moment: hormones sintètiques administrades via oral (estrògens equins conjugats) al costat d'un progestagen sintètic (acetat de medroxiprogesterona), lluny de les opcions bioidèntiques i transdèrmiques actuals. Tant ha canviat l’escenari des de la ciència mèdica que, a finals del 2025, un comitè d’experts ha instat l’FDA (l’agència del medicament dels EUA) a actualitzar les advertències de perill –les anomenades black box– de les hormones. Argumenten que les etiquetes actuals estan obsoletes i que cal que la regulació oficial reconegui, per fi, “que el risc depèn de l'edat i del moment d'inici".

El temps ho és tot

Per què el cos reacciona de forma tan diferent segons el moment? La resposta es troba en la salut dels teixits. En la fase primerenca de la menopausa, les artèries de la dona solen conservar la seva elasticitat natural. En aquest escenari, els estrògens no són un agent extern agressiu, sinó un aliat biològic que promou la vasodilatació a través de la producció d’òxid nítric i modula positivament el perfil dels greixos en sang. Segons Llurba, iniciar el tractament en aquest moment –el que es defineix com el camí "més fisiològic i natural"– no només alleuja els fogots, sinó que actua com un escut preventiu que redueix la mortalitat global i el risc de malaltia coronària entre un 30% i un 48%.

L’impacte és tan significatiu que els estudis actuals associen aquest inici precoç amb una millora de l’esperança de vida de 3,3 anys. La raó per la qual una pacient com la Sònia té un perfil de seguretat radicalment diferent del de les voluntàries de l’estudi del 2002 resideix en aquest "estat del terreny vascular". Mentre que les participants del WHI van rebre hormones sobre artèries que ja havien acumulat anys de dany silenciós i mancança estrogènica, la Sònia ha intervingut sobre un sistema encara receptiu. En ella, la teràpia arriba per mantenir una flexibilitat que encara existeix; en el WHI, va arribar a un teixit que ja havia oblidat com processar l’hormona.

Llurba adverteix que els processos de risc no són estàtics, sinó que s’activen tan bon punt apareix la mancança estrogènica i es consoliden amb el temps. Si s’espera massa –generalment més de deu anys després del cessament menstrual—, el "terreny" biològic de la dona ja no és el mateix: les artèries han pogut desenvolupar ja plaques ateroescleròtiques silencioses. En aquest escenari administrar estrògens per primera vegada pot ser contraproduent, perquè, lluny de protegir, l’hormona té la capacitat de desestabilitzar aquestes plaques ja formades, n'afavoreix la ruptura i provoca esdeveniments trombòtics, infarts o ictus. Per això, per a Llurba, la clau de la seguretat és no perdre la finestra en què el sistema encara és receptiu. Més enllà d’aquest límit el tractament no ofereix un benefici clar i, fins i tot, pot incrementar el risc cardiovascular.

De l’"orina d’egua" a la precisió bioidèntica

Però el canvi no és només qüestió de quan, sinó de què. La doctora Marimer Pérez, ginecòloga i divulgadora, explica que la farmacologia actual ha abandonat els estrògens derivats de l'orina d'egua pels bioidèntics (estradiol i progesterona naturals). Segons Pérez, aquesta precisió química permet que la progesterona actuï sobre els receptors GABA –els frens del sistema nerviós–, fet que millora el son i l'ansietat sense els efectes oncològics dels sintètics. Aquesta seguretat es blinda amb l’administració transdèrmica (gels o esprais). A l'absorbir-se a través de la pell, l’hormona arriba directament al torrent sanguini “i se salta el pas hepàtic”, cosa que evita l’activació de factors de coagulació al fetge i redueix dràsticament el risc de trombes en comparació amb les antigues pastilles orals. 

Com apunta la doctora, aquest format permet el que ella anomena un "vestit a mida", i imita fidelment la secreció natural de l’ovari mitjançant l’ajust progressiu de dosis mínimes segons la necessitat i la tolerància de cada dona. Aquesta estratègia de començar amb la dosi mínima eficaç i progressar segons la tolerància de cada dona permet silenciar els símptomes de manera òptima mentre es minimitzen els efectes secundaris. Tot i això, Pérez aclareix que la teràpia no és una indicació primària per a trastorns psicològics, sinó un suport que ha d'anar acompanyat sempre d’hàbits de vida saludables.

Més enllà de la protecció física, Pérez fa èmfasi en una de les queixes més recurrents de les dones en menopausa: la boira mental. Tot i que la ciència encara observa amb cautela l’impacte directe de la THS (teràpia hormonal substitutiva) sobre la memòria, Pérez destaca un efecte dominó vital: “Una dona que no descansa bé, amb sufocacions i un ritme de son interromput, tindrà moltes més dificultats per concentrar-se”. Tanmateix, la seva observació clínica més potent va un pas més enllà de les sufocacions. “Cada setmana veig en consulta dones tractades amb antidepressius i ansiolítics que, arran d’iniciar la teràpia hormonal, milloren tant que poden fins i tot deixar aquesta medicació”, afirma. Per a aquesta ginecòloga, recuperar l’equilibri hormonal és, en molts casos, la clau perquè el cervell es torni a "encendre". Fins i tot en el terreny del desig sexual, Pérez és taxativa: “Com funciones sense hormones en l'àmbit sexual? Jo crec que de cap manera”. Els estrògens són fonamentals no només per evitar el dolor (disparèunia), sinó per mantenir l’autoestima i la connexió neuronal necessària per a la libido.

El camí cap a l’autonomia

La Sònia representa la recerca d’autonomia davant l’estigma que encara persisteix en algunes consultes. El seu camí no va ser directe: abans de trobar una solució, una altra ginecòloga es va negar rotundament a tractar-la, deixant els seus símptomes sense resposta sota l’argument que era "el que tocava". Per a la Sònia, això no era només una qüestió de salut, sinó de mantenir la seva identitat i seguretat. L’advocada explica que el malestar no sempre és una crisi greu, sinó una incomoditat persistent que condiciona la vida social. En les seves pròpies paraules: “Tinc amigues que pateixen fogots tan forts que les incomoden fins al punt que deixen de sortir. No hi ha cap motiu per haver de passar per aquesta penúria que afecta la vida a escala professional, personal, familiar i social”.

Amb la seva actual ginecòloga va trobar un enfocament basat en l’evidència que va validar la seva necessitat de tractament, ja que estava en el moment biològic idoni. A més de la teràpia, va adoptar un canvi holístic en els seus hàbits: “Em va recomanar concretament l’exercici de força, en lloc de tan càrdio, que era el que jo solia fer. Vam revisar no només els símptomes, sinó el meu estil de vida”. Com recalca la Dra. Pérez, aquesta combinació és la clau, ja que es produeix un canvi metabòlic propi de l’etapa, que requereix nutrició específica i múscul actiu per mantenir-se.

El canvi de paradigma és definitiu. La ciència ha transitat de la "talla única" i el temor del 2002 cap a una medicina de precisió en la qual el moment d'inici ho és tot. En aquest nou escenari la menopausa ja no es percep com el final de la salut o una condemna que cal patir en silenci, sinó com una etapa fisiològica que reclama diàleg i evidència. La Sònia, que ha deixat enrere el "desemparament" que van viure les seves germanes per recuperar el seu benestar, n'és el millor exemple. Al segle XXI el secret ja no és només la biologia, sinó l'autonomia: que cada dona, informada sobre la seva pròpia "finestra d’oportunitat", sigui mestressa del seu cos i triï amb llibertat com vol envellir.