María Mittelbrunn: "Amb l'edat, el sistema immunitari es va fent més primitiu"
Investigadora del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa
Reconeguda internacionalment com una de les principals expertes en inflammaging, María Mittelbrunn (Madrid, 1977) és investigadora principal del laboratori d’immunometabolisme i inflamació del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa (CISC-UAM), ubicat a Madrid. Des de fa dècades escodrinya el sistema immunitari per esbrinar quin paper té en l’envelliment i trobar l’elixir que li permeti endarrerir aquest procés i totes les malalties que hi estan associades. La seva recerca ha demostrat que les cèl·lules immunitàries, en concret els limfòcits T, són la pedra filosofal de la resiliència de l’organisme al pas del temps.
Què és l’inflammaging?
— És un terme que va proposar per primer cop l’immunòleg italià Claudio Franceschi l’any 2000 per referir-se a la inflamació crònica sostinguda associada a l’envelliment. Durant molt de temps es va pensar que el pas del temps ens feia inflamar i això era un factor de risc per a moltes malalties, com ara el càncer, les neurodegeneratives i les metabòliques. Però ara sabem que no és així i hi ha estudis recents que demostren que aquesta relació entre inflamació i envelliment no passa en els pobles de l’Amazones; tampoc les persones que viuen en entorns rurals o menys industrialitzats presenten el grau d’inflamació de les societats occidentals. També ara hem après que es pot bloquejar la inflamació i endarrerir així l’envelliment i l’aparició de problemes de salut.
Per què es produeix aquesta inflamació crònica?
— L’afavoreixen dos tipus de factors: per una banda, els externs, com ara l’estil de vida; els contaminants a què estem exposats; la dieta, que cada cop conté més aliments ultraprocessats; fins i tot els virus i les infeccions que patim. I també veiem factors que venen de dins del mateix organisme i que afecten l'envelliment.
Quins són?
— Tenen a veure amb la mateixa biologia. En general, les cèl·lules fan una mort programada per evitar desencadenar un procés inflamatori. De vegades passa, però, que es produeix una mort cel·lular més abrupta que allibera components que activen la inflamació. Amb l’envelliment, a més, s’acumulen cèl·lules moribundes, o zombis, les anomenades cèl·lules senescents, que també són inflamatòries. I també intervé la microbiota, esclar.
Quin paper hi té?
— Quan som joves, l’intestí amb el seu univers de bacteris està en equilibri. A mesura que sumem anys això canvia, cosa que contribueix a la inflamació. Al nostre laboratori treballem amb la hipòtesi que tots aquests factors, interns i externs, són els que acaben desregulant el sistema immunitari i, en conseqüència, augmentant la inflamació crònica.
D’alguna manera, doncs, el sistema immunitari controla la velocitat amb què envellim?
— El 2020 vam demostrar que un tipus de cèl·lula immunitària, els limfòcits T, són capaços d’accelerar o de frenar l’envelliment. Quan al laboratori envellíem de manera prematura els limfòcits T de ratolins, els animals començaven a envellir de forma generalitzada, apareixia la inflamació crònica i de forma prematura malalties associades, com neurodegeneratives i cardiovasculars.
Per què?
— Les cèl·lules del cos que envelleixen més ràpid són les immunitàries, que estan contínuament combatent amenaces i es desgasten abans. Un limfòcit T envellit no és capaç de fer bé la seva feina, distingir una cèl·lula sana d’una danyada, i comença a cometre errors, a equivocar-se i danyar els mateixos teixits. Ara estem fent experiments per intentar fer just el contrari, endarrerir l’envelliment dels limfòcits T o rejovenir-los.
Per què aquests limfòcits envellits no són reemplaçats per nous?
— Els limfòcits són les úniques cèl·lules de l’organisme que s’eduquen al timus, un òrgan que està al tòrax, entre l’estern i el cor, i que degenera i pràcticament desapareix amb l’edat. De fet, la seva activitat màxima és quan som nadons; a la pubertat, la seva activitat ja s’ha reduït molt i a la meva edat ja no en queda res i s’ha reemplaçat per teixit adipós. Té un sentit que sigui així, perquè el timus entrena els limfòcits per distingir el que és sa de les coses infectades o tumorals. Si continués fent-ho a l'edat adulta, podria estar maleducant les cèl·lules immunitàries a reconèixer una cèl·lula cancerosa com a sana. A més, amb l’edat, el sistema immunitari es va fent més primitiu.
A què es refereix?
— La immunitat es compon, d'una banda, de la immunitat innata, que és la primera barrera de l’organisme, bastant inespecífica, que reacciona igual enfront d’un virus que d’un bacteri. I, de l’altra, l’adaptativa, més específica i amb memòria per recordar un patogen. Quan som joves, els dos braços del sistema immunitari estan en equilibri i funcionen molt bé. A mesura que envellim i que ens quedem sense el timus, comencem també a perdre sistema adaptatiu i a dependre més de l’innat. Per això és com si el sistema immunitari esdevingués més primitiu i orquestrés respostes més inespecífiques. Al nostre laboratori estem estudiant maneres de revertir aquest desequilibri. Perquè rejovenir el sistema immunitari és un pronòstic de longevitat.
A través de fàrmacs?
— Sí, també de teràpies cel·lulars que ens permetin reemplaçar els limfòcits envellits per limfòcits joves. Però sobretot estem explorant estratègies per rejovenir el sistema immunitari que tenen a veure amb l’estil de vida i la dieta. Hem vist que persones amb obesitat i sobrepès que presenten un deteriorament del sistema immunitari, si segueixen una intervenció nutricional i perden pes, algunes marques d’inflamació i envelliment es fan reversibles.
Què podem fer per frenar la inflamació crònica?
— Exercici, exercici, exercici. Està demostrat que l’endarrereix. I dieta, és fonamental, especialment si és baixa en carbohidrats; en aquest sentit, la dieta mediterrània representa una opció excel·lent. I també, les relacions socials. Van estudiar un poblet dels Estats Units, Roseto, on els seus habitants, que eren de procedència italiana, eren molt més longeus que la resta de nord-americans. I van veure que el seu secret era que... es cuidaven els uns als altres.